Un esboç de déu.

August, petit déu.

El dia que l’August va saber qui era el seu pare, les onades es van menjar un tros de platja. Caminava arran de mar, capcot, enfonsant ben els peus dins la sorra humida per deixar-hi les petges, en clots, ofegats i dissolts ràpidament. Tremolava de ràbia i desconsol amb les mans amagades com punys sota els braços creuats a la panxa. La camisa es rebregava lluitant contra aquell cos que l’oprimia en comptes de fer-la polida. De les galtes li relliscaven dues llacunes fredes estabornides per unes parpelles rogenques e inflamades. Un munt de puntets s’hi reflectien daurats. Havia perdut el tacte de tant prémer els punys, la vista de tanta plorera, i la oïda de tant sentir-se a si mateix; només li quedava l’olfacte de la desesperació i el gust de l’amargor. Ara sabia d’on venia i, per tant, qui era. Li acabaven d’enfonsar el castell de l’idealisme per arrossegar-ho cap a una realitat lletja, bruta i feréstega. No era pas el fill d’un soldat absent, d’un heroi mort en combat, com havia cregut tota la vida; sinó, ben al contrari, d’un covard que s’amagava quan l’anaven a cercar, d’un degenerat que preferia exposar la dona i el fill a donar-se ell mateix.

El pare va viure en un clot al bosc durant la guerra. La mare li portava queviures, roba, revistes, tot el que li demanava, arriscant la vida; passant fam perquè ell pogués menjar; deixant al fill en mans estranyes per passar les nits fosques al seu costat. I quan acabà la guerra, el desgraciat fugí, deixant-los en l’estacada, per començar una nova vida amb una altra dona i, també, amb un altre fill.

Ara, aquest fill, s’havia posat en contacte amb ell tot destruint els ciments de l’ànima d’un home ferm, fill de vídua, de principis sòlids, lluitador i amb una família estricta que creia en ell com si fos un petit déu. A la fi, un déu de fang, amb pors amagades com el pare i ocult en un cau perquè ningú l’hagués de trobar. Ni tan sols ell mateix, que ja immers en la cinquantena, no sabia com enfrontar aquesta segona meitat de vida, amb una de primera tan curosa i acabada. Potser seguint el camí del pare i fugir covardament per tornar a començar; o, bé, com la mare, quedant-se e inventar un home inexistent que, tanmateix, féu feliç tothom.