Rituals romans.

Culte romà.

La religió romana va ser un catalitzador important per poder desenvolupar la vida dins un imperi tan vast. Aquest catalitzador tenia dues funcions: la primera, oferir la cohesió social necessària per mantenir-se unit a Roma; i la segona, oferir una identitat personal per no perdre’s en el cosmopolitisme romà. D’aquesta manera, es mantenia equilibrada la balança de l’Imperi.

El fet de desenvolupar unes relacions socials adequades vingué d’un concepte clau en la idiosincràsia romana: la “pietas”. La pietat és la solidaritat, l’amistat i el respecte vers tothom, incloent-hi els difunts. Per recolzar-la existia també la “devotio” o ritual de la vida sacrificada. Aquests dos conceptes pragmàtics constituïen la base de la religió romana i tant el “pater familias”, com els sacerdots i l’emperador havien d’exercir-los.

El “pater familias” dirigia el culte privat, que es donava en paral.lel al públic, exercit aquest pels professionals dependents de l’Estat. El culte domèstic es celebrava al voltant de la llar, amb el foc com a protagonista per oferir-li diàriament aliments, i tres cops a l’any, flors sacrificials. Aquest culte es dirigia als “penates” i als “lares” (personificacions mític-rituals dels avantpassats) i també als “genius”, que protegien a l’individu. Els ritus específics de naixement, matrimoni i mort eren regits per aquests esperits i divinitats menors.

El culte públic, dependent de l’Estat, es dirigia a les divinitats majors i era coordinat pel corpus sacerdotal especialitzat. Cada sacerdot o col.legi sacerdotal tenia unes funcions específiques. Els rituals es feien dins dels temples, que havien de ser inaugurats i orientats segons les quatre direccions celestes. Cada temple es dedicava a un déu. La figura cabdal, de totes maneres i amb el temps, va ser l’emperador, que es va deïficar i va rebre un culte imperial. Es va relacionar amb el culte sirià del “Sol Invictus”, amb una clara tendència al monoteisme i a l’universalisme, que esdevingué en el símbol de Déu i la posterior conversió al cristianisme amb Constantí.

La religió, tant pública com privada, era molt formalista i regulava les relacions entre déus i homes en termes jurídics. A Hispània aquests déus eren sobretot: Júpiter, Mart, Diana, les nimfes i els lars familiars, Hèrcules, Mercuri, déus Mans, Minerva, Venus, Apol.lo i les personificacions de conceptes abstractes (Bonus Eventus, Fides Publica). Aquestes personificacions denoten que era una religió de poc sentiment religiós i més voluntat política d’integrar els col.lectius dins de l’Imperi. Era una forma d’insistir en els ideals de consens social com l’Equidat.

També formava part del poder legal de la religió l’hàbit de l’escriptura, que permetia identificar l’acte de l’ofrena amb qui l’havia realitzat. Els ciutadans volien deixar testimoni d’ells mateixos en el context urbà imperial. Així es conjuntava la identitat personal amb la cohesió social. Hi havia una gran quantitat d’inscripcions públiques i privades.

En el context rural s’integrava, a més, la divinització de les forces naturals. En les nostres contrades tenim, per exemple, la divinització de l’Aquae Calidae (Caldes de Malavella), on es constituí un santuari dedicat a Apol.lo en el conjunt termal. A la piscina es llençaven monedes de bronze i es depositaven pedres d’anell com a ofrenes fetes a la divinitat pels malalts que cercaven la salut.

Les ofrenes al camp i a la ciutat eren similars. Es tractava de productes alimentaris, animals i vegetals que es col.locaven sota el paviment d’una estança. També s’utilitzaven amulets o textos per perjudicar a una altra persona en cas de plet judicial.

La religió romana, a més a més, va adaptar els cultes orientals com el d’Isis, Serapis (a Empúries) o el de Mitra (vil.la dels Munts). Eren cultes privats que implicaven una organització estricta dels membres i proporcionaven l’esperança d’assolir una vida espiritual completa en el més enllà. Per aconseguir-la s’exigia un perfeccionament constant de la conducta de les persones. Així es cercava la identitat pròpia com a membre d’un col.lectiu.

Tanmateix, on veiem més clar el caràcter social de la religió és en les necròpolis o els rituals funeraris, ja que en les tombes apareixen les inscripcions que identifiquen les persones, els seus lligams, les motivacions de l’enterrament i, fins i tot, les circumstàncies de la mort. Es posava de relleu la memòria personal i familiar dels fets viscuts dins la comunitat. D’aquí els homenatges, recordatoris i monuments.

El cementiri romà era un espai obert, que s’havia format gradualment. S’emplaçava la tomba, es decorava i s’encarregava una inscripció que recordés els mèrits del difunt. El dret romà protegia aquests emplaçaments pensant a assegurar-ne el record. Hi havia edificis funeraris d’ús col.lectiu, situats en llocs eminents, que corresponien al mausoleu dels propietaris del lloc i al seu voltant es distribuïen tombes més modestes, que reproduïen l’ordre social del món dels vius. L’edifici en forma de temple constava d’una cambra principal, i sota d’aquesta hi havia les “conditoria” o estàncies subterrànies que constituïen el recinte sepulcral. El mausoleu s’encofrava amb pedra i formigó i tenia una volta de canó, sobre la qual es disposava la teulada a doble vessant. El de Santa Cristina d’Aro és una clara mostra (adjuntat aquí en croquis). Es van trobar dues tombes laterals i una altra al mig, d’un infant, al soterrani del mausoleu (fotos). Eren els amos de la propietat Malveto. I enfora, al voltant, deu tombes més senzilles (es van afegir vint-i-set més en èpoques posteriors quan el mausoleu es convertí en església parroquial) excavades a terra en forma de caixa (les posteriors més arrodonides) i delimitades amb pedres. El difunt s’hi depositava directament i es cobria amb teules. Per les característiques del terreny els ossos van quedar destruïts. L’orientació de les tombes era ponent-llevant i les posteriors podrien respondre a agrupaments familiars. Es destaca que totes eren al més a prop possible de l’edifici sacre: un mausoleu tardoantic de planta en T, amb les tombes privilegiades closes sota un sòl de “signium”. Van ser-ne objecte de veneració, així com la de l’infant orientat cap a la Jerusalem celestial.

La inhumació dels cadàvers es va imposar al s.IV d.C quan va sorgir la preocupació per la conservació del cos, arrelada amb la idea del pas de l’individu al món dels morts. Aquesta preocupació indica una forta consciència que tothom mereixia ser enterrat amb dignitat, i que els vius tenien que complir amb les seves obligacions vers els morts. Aquí ens tornem a trobar amb el concepte de la “pietat romana”. Avui en dia és difícil de trobar-la en la nostra societat. Potser hauríem de mirar més sovint cap a l’Antiga Roma per recobrar la humanitat.