El final d'un relat.

Sergi Pàmies.

Un escriptor vol jugar. Enceta un relat i demana al públic que l’acabi. És una manera com una altra d’agafar idees, noves perspectives, altres girs narratius per obrir-se més la ment davant una infinitud de possibilitats. Trobar-se amb paraules que mai havia pensat; estils inimaginables en un camí únic i monòton. Però, què en farà després? Com absorbirà la novetat en una estructura ja prefixada? Podrà doblegar-se a si mateix, fer contorsionisme per encabir tot allò antagònic? Serà dolorós, no només per les agulletes resultants, sinó perquè li faran malbé el que suposadament era ell. Burxaran la seva essència i li trauran a la llum els puntals sobre els quals sustenta la psique personal i privada. Serà una psicoanàlisi literària. Una violació que implica tot el procés de despullament més el de la penetració. Gens agradable perquè una intromissió d’aquest caliu mai és volguda inconscientment, per molt que la consciència s’apliqui en el procediment. Sortiran tots els sediments: el passat, la família, els prejudicis, el que amaguen les relacions socials, les pors i els desitjos inconfessables i, sobretot, la frustració de tota una vida que hauria de ser però que no és.

Si un escriptor enceta un relat sobre el manteniment d’una rentadora (com és el cas que tractem), un objecte ordinari amb una acció més ordinària encara, ens està dient que la seva vida és monòtona, i que l’aparició d’un fet extraordinari (l’operari es xuclat per la màquina),implica l’evasió gratificant i necessària de l’escriptor.

Per altra banda, el fet d’escollir una rentadora espatllada amb un operari que l’arregla per dins i que després acaba sent xuclat, conté traces misògines: d’odi i por vers la dona. La rentadora i l’operari ficant-s’hi a dins, simbolitzen l’acte sexual entre l’home i la dona, percebut segons els criteris de l’escriptor. La dona és la rentadora espatllada i per tant passiva que l’home, actiu, ha de posar-ne en funcionament (concepció negativa de la dona). I quan la rentadora, o sigui, la dona, es posa en marxa, l’home és xuclat (la dona és vista per l’home com una bruixa que li fa mal).

Conclusió: l’escriptor reflecteix la monotonia de la seva vida i la misogínia del seu caràcter. Potser, si s’acostés d’una altra manera a la dona, la seva vida deixaria de ser monòtona i s’ompliria d’aventures que narraria sense fi. Aleshores, la vida que hauria de ser, seria.