L'hora d'anar a dormir.

Escala de cargol.

Núvols penjats d’una escala de cargol, per fer la via lenta d’aquest gasteròpode, dins d’un paisatge oníric on els arbres són petits, minúsculs, perquè no tenen cap mena d’importància. Suposen el fons d’una perspectiva irreal, però ells són reals. De fet, són els únics elements veritables en allò inversemblant. Si copses una realitat enmig d’una disbauxa, per molt que aquesta sigui el relleu protagonista, vol dir que posseeixes una mirada autèntica, que saps destriar l’or de la palla, la veritat de la mentida.

Jo, l’Ernest Vilau, vivia entre mentides, en un establishment fet al meu gust, com si fos l’arquitecte de l’escala de cargol, llisa i sense obstacles. Una vida regalada, amb amistats fàcils, i sense complicacions. Quan en sortia alguna, em desfeia de seguida, car el meu objectiu era viure bé. Primer “jo”, segon “jo”, i l’últim, també “jo” (aquest era el lema). Ningú em feia prou el pes com per tenir l’angoixa de saber que mancava en algun tipus de responsabilitat vers altri. Tot i que, n’hi havia gent al meu costat que carregava amb això invisible als meus ulls. Ara ho sé, perquè l’hi pertanyo, formo part de l’ombra que suporta la gravetat dels qui viuen per a si mateixos.

El viatge de sortir del relleu del quadre per anar a parar al fons, ha estat llarg i dolorós. No va ser pas per un accident sobtat, o un trasbalsament d’enamorat, sinó per l’ampliació d’un fragment que ja hi era, més que més, amagat a dins com un ratolí en una caixa. Una cosa petita, però real, un succés insignificant, que va tenir lloc durant les exèquies de la mare. La seva mort era previsible i l’enterrament grisós, com el dia i poc emotiu, ja que feia molt de temps que la mare i jo havíem desconnectat els nostres éssers, física i psíquicament, sense trucades ni visites. Em van demanar, aleshores, què en faria de les seves pertinences i, curt i ras, després de l’acomiadament de la família, vaig presentar-me a casa seva. No cal dir que em reberen l’absència i la memòria del passat, que foren una guia per la riuada d’objectes estètics que m’hi van caure a sobre: quadres, miralls, gerros, rellotges, armaris plens de la seva roba i, els seus llibres. No en tenia gaires, per això, precisament, els recordava tots. No poques vegades me’ls havia llegit, un cop la mare m’empaitava cap a l’habitació, tot dient-me afectuosament: “És l’hora d’anar a dormir, és l’hora, és l’hora...”

I aquesta frase, aquesta petitesa de record autèntic, obrí en aquell instant la capsa de Pandora de la meva ànima, i començaren a sortir els vents del sentiment: les passions, l’amor, l’odi; i, el meu ”jo”, a quedar-se petit, petit, mentre que el món i altri es convertiren en gegants.