Atmosfera.

´Parella d'enamorats de MIró.

Un petó pessigollejant-li els llavis, una mirada vidriada de desig resseguint el seu rostre, uns dits plens d’escalfor surant la taula fins agafar les seves mans i no deixar-les anar mai més. Dos cossos compactes i sòlids en un espai eteri, evanescent, de moviments irrellevants, perquè només compta l’estatisme dels seus éssers en aquell breu temps i en aquell lloc puntual. Tenen cura de la fixació de la seva química, si més no, tot ho redueixen a un intercanvi d’àtoms invisible per a la percepció humana. Si el cambrer, mig adormit, que els hi serveix l’esmorzar a aquella hora tan matinera, estigués despert i conscient de a qui serveix, veuria un home i una dona magnetitzats en un present etern sense passat ni tampoc futur.

Es van conèixer aquella mateixa nit, a la sortida d’una convenció, tots dos tenien vol per tornar a casa, cadascú amb la seva família en un país diferent, però un avís de bomba va paralitzar l’aeroport i els va deixar palplantats al carrer sense saber què fer. Donaren tombs de penell, tot esperant, i quan s’assabentaren que els vols es reprendrien a primera hora del dematí, respiraren alleujats i somrigueren.

Va ser aquell somriure el que els va enganxar, després un gest, i un altre, i de cop, tots dos ja caminaven junts i xerraven sobre la feina, la família, i els seus països. I s’adonaren que la simpatia els cercava cada vegada més a prop i, després, el corrent electrificat de la seva pell, amb només un frec, començà a circular i es tornà imparable, demolidor. De seguida, s’agafaren de la mà, del braç, de la cintura, i com si fos un vals, dansaren sense poder aturar-se tota la nit.

Ara, feien veure que esmorzaven en aquell hotel, però no van veure ni tampoc tastar els croissants, els sucs de taronja i els cafès que el cambrer mig adormit els parava a taula. Només es miraven els ulls, agafats de les mans, flotant en aquell instant, per fer-lo inacabable.