Camins.

Camí de guerra.

L’encreuament era a tocar. El grup caminava esmerçant energia. Al capdavant, el noi esmerlit que solia anar i venir per tot el campament, ara parlant amb uns, ara amb altri. A la seva esquena, els més esperançats. Finalment, els arrossegats per les circumstàncies. Tres flancs en el punt de mira, de qualsevol que portés dins del cap cometre la bestiesa. Pugen el terreny pedregós, i quan veuen a l’enemic ensumant l’arribada, fan pinya i dobleguen les forces emprades. Ara són un sol cos, com una llança en mans de Júpiter, solcant el cel.

L’enemic sap que el grup es desfarà. No arribarà pas al seu destí. Ja ha mogut els cables pertinents. Les dues visions no poden conviure perquè són excloents. Es tracta de morir o matar. Això és la guerra. Tanmateix, no ha comptat el temps. L’embranzida final de la llança de Júpiter ha superat la velocitat establerta i traspassa l’encreuament. Els designis dels déus són inescrutables.