El rapte d'Europa.

Europa raptada per Zeus.

Aquest any celebrem els 60 anys del Tractat de Roma que va originar a la Unió Europea. El somni d’aquesta unió aconseguida va començar, però, molt abans, segles enrere, quan un déu totpoderós s’emportà una nimfa cap a l’illa de Creta i la fecundà. Un rapte que va sostreure Europa del no-res per fer-la real i atorgar-li dinamisme històric. Les arrels històriques van ser semítiques e indo-europees, massa complexes per descansar sota una sola dominació i cercar sempre el perfeccionament d’allò excepcional. Això la va empaitar a noves formes de vida, on la Raó (la característica històrica específica europea) va poder sorgir.

La raó ja hi era present a l’Antiguitat en el Dret canònic, la filosofia grega, i el cristianisme (els tres puntals d’Occident). És la construcció lògica que pot pensar en l’univers, en l’home, en la manera de governar-se, en la religió i en la ciència, que junt amb la tecnologia, fan possible, actualment, l’expansió de la cultura occidental pel món. La raó implica també la secularització, i només una religió com la cristiana, que aprecia a l’home i el seu pensament, l’ha pogut abastir, deixant lliures totes les facetes culturals humanes. Aquest ha estat el gran triomf d’Europa, malgrat els perills que sempre ha tingut.

Europa, com a península del continent asiàtic, i molt a prop d’un altre gran continent, Àfrica, rep a tots els nòmades esteparis del primer i les invasions del desert del segon, que a l’època medieval van tocar el cor mateix europeu. Cap altre escenari geogràfic ha tingut històricament tantes escomeses migratòries. Això proporciona a la seva societat la fragilitat i l´accessibilitat múltiple geogràfica necessàries perquè la història d’aquest indret es pugui articular en etapes. Una d’aquestes, l’Antiguitat clàssica, perduda durant l’època medieval, es recupera després al Renaixement atorgant una projecció nova de futur a la cultura europea. D’aquesta manera, Occident reix sobre l’etapa antiga allunyada per obrir rutes insospitades. Del Renaixement passant pel Barroc, arribarà a la Il.lustració, il.luminant el món amb la Raó.

No obstant, a la Modernitat, Europa es torna a enfrontar amb els perills de la desmesura. Aquest cop no es tracta d’invasions, sinó de contrapesos irracionals a aquesta raó tan ben eixida. El món de la passió no vol límits i fa sorgir amb força els nacionalismes del s.XIX, el Romanticisme desbordat, les revolucions proletàries, i els nihilismes de pensament. Moviments tots que fragmenten l’esperit racional europeu. És l’aflorament del dionisíac, que es tractarà de combatre amb la racionalització de la psicologia i de la filosofia. Tant Freud com Husserl, revelen l’inconscient, la irracionalitat, i construeixen tot un edifici lògic per contenir-la. Malauradament, per l’escletxa del progressisme sense límit, se’ls hi escola, provocant les fatídiques Guerres Mundials. Després de la 2ª Guerra Mundial, i amb la humanitat desfeta, els països signen el Tractat de Roma, amb la finalitat de crear una unió europea on la raó governi i les fragmentacions irracionals es dissolguin per sempre més.