Generació còmics.

Còmics.

Tot va començar a la postguerra. El temps de silenci, l’opressió econòmica, i la social que es van viure, donà lloc a l’aflorament d’una cultura popular moderna, d’escàs cost i d’evasió. Era la cultura del còmic, dirigida especialment al públic infantil i juvenil, on els herois hi eclipsaven tot el relleu. Amb el temps el còmic també s’adreçà al públic adult, i era perquè el seu format passava més fàcilment la censura. Malgrat tot, les escenes de sexe i de violència en aquella època eren inexistents.

Els còmics regnaren en el paisatge de l’oci fins a l’aparició de la televisió. Es donaren dues vessants: la realista i la humorística. La temàtica de la primera eren les aventures, i la segona, l’exageració de la realitat natural. Amb la distorsió d’aquesta es podia parlar dels costums i de l’autoritarisme de l’època. Els còmics apareixien a la premsa diària, a les revistes infantils, i a les publicacions íntegrament dedicades, com eren els “quaderns d’aventures”, on les vicissituds de l’heroi es perllongaven setmana rere setmana, i en escenaris com l’Edat mitjana, l’Oest, la Segona Guerra Mundial, els carrers dels gàngsters o els vaixells dels pirates.

A Catalunya, el còmic recull la forta tradició ninotaire del s.XIX, dins la qual, les historietes es publicaven tant en català com en castellà. Pels nens els còmics eren realitats virtuals amb ninots de tinta, i com els ninots de debò, també habitaven al carrer: els nens hi posaven paradetes per vendre els còmics llegits i rellegits, amb el fi de comprar-ne de nous. Tot plegat, formava part d’una cultura de la imatge amb uns trets lingüístics i estètics ben definits. Un gest dibuixat, una paraula concisa dins d’una vinyeta, contenien molt més significat que el paràgraf sencer d’una novel.la.

A més a més, aquesta cultura de la imatge conferia certesa a la realitat. Les imatges o dibuixos capturaven allò que és discontinu o que no es veu bé dins la vida real. Si més no, uneixen i narren el que s’ha dit o s’ha viscut d’una altra manera. Accedeixen a realitats llunyanes, les aturen o les eixamplen. Magnifiquen els detalls petits i els juxtaposen. Dins la imatge, qualsevol cosa pot relacionar-se amb qualsevol d’altra. És un mitjà transformant de la realitat: pot canviar la conducta humana, oferint unes possibilitats que per l’escriptura són inimaginables. Ens fa consumir esdeveniments amb la finalitat d’integrar-los dins la nostra experiència.

Per això, l’home, i el nen en especial, prefereixen aquest món de petges a les coses reals. És una manera d’arrabassar-les de context per tenir una visió diferent de les mateixes, i poder copsar així l’estructura de la vida, o potser, embellir-la o treure-li la màscara que ens amaga els seus trets veritables. Més que més, és un mitjà revolucionari i provocador. Tot i així, no deixa de ser-hi un món d’ombres que evita l’esforç de la cultura del llenguatge (l’escriptura i la música) i que afavoreix una actitud passiva davant el món: el podem tenir a l’abast, però sense mullar-nos físicament. De fet, és el joc de rere fons de la cultura de la imatge.