Robots.

Robots.

Som al segle de la robòtica i, ara per ara, ens prediu el que serà el futur. Estem immersos en una quarta revolució industrial (segona tecnològica) que destrueix els llocs de treball de molts homes i fa que ens plantegem quin paper ha de tenir la persona humana. El fet de ser companya dels robots, la seva controladora, o bé restar alienada per ells, són opcions totes que, tanmateix, impliquen la definició de si mateix de l’home. La persona ha de cercar la seva naturalesa veritable per establir les relacions adequades amb la màquina, la qual ha deixat de ser-ne, per semblar humana.

La naturalesa de l’home, a diferència dels altres éssers vius, no resideix a la immediatesa, sinó que es desenvolupa en la mediació de la llibertat, i això és el que constitueix el món humà. Aquest distanciament dels altres éssers possibilita que l’home pugui remetre’s a si mateix, centrar-se en el seu jo únic, singular e irrepetible. El jo és el punt on s’unifica la consciència del subjecte i des d’on s’exercirà la responsabilitat de la pròpia decisió.

Tot plegat, revela l’autorealització de l’home, que es desenvolupa transformant la realitat percebuda segons els conceptes que generem. La capacitat de generar conceptes és el que diferencia a l’home. Forma en ell un horitzó més vast, des del qual pot copsar el contingut essencial de les coses. Això vol dir sortir-se de la manera de ser de les coses materials. No restar lligat a l’espai ni al temps, car el nostre pensament és immaterial. D’aquí que ens considerem éssers espirituals a més de materials.

Més que més, pretenem la veritat, dir el que és la realitat tal com és, establint una valoració absoluta, incondicional. És una fita que ens fa sempre investigar i cercar el fonament últim de la existència, la qual cosa implica la llibertat. Ens necessitem lliures per escollir objectivament entre una cosa i una altra, a més de decidir sobre mi mateix. L’essència de la llibertat humana és una llibertat interna que, precisament, els robots (com a màquines programades, de la mateixa manera que els animals –determinats genèticament-) no tenen.

L’home és l’únic ésser no determinat. Es construeix decidint-se a cada instant, sense estar abocat necessàriament a una possibilitat d’actuació. Tanmateix, n’és finit. I això vol dir que s’ha de desenvolupar lliurement en el que hauria de ser, i no pas en la seva negació (la insensatesa del caprici). Per contra, el robot, per molt humà que sembli, mai podrà decidir-se a si mateix en cada actuació. Obeirà un programa o un altre, segons la situació sigui A o B. Estarà determinat en totes les actuacions.

Havent-nos definit, doncs, veiem que la relació que mantenim amb el robot és doble: per una banda, el dotem de perfecció perquè no cometi els nostres errors (que sigui com un petit déu); però, per l’altra, el destinem a aquelles feines que no considerem perfectes per a nosaltres. Potser, aleshores, no estem tan lluny de la ciència ficció quan explica que les màquines es revolten contra l’home. O potser, és l’home qui es rebel.la contra si mateix, per dir-se que no és una màquina, ni tampoc un nino.