Fàtima.

Treure's el vel.

La Fàtima cada dia es cobreix el cabell amb el vel negre. La resta del cos se l’amaga amb dues capes de roba feixuga. No pot, ni tampoc vol - l’han ensinistrada bé a no voler – deixar que es vegi cap àtom de la pell. La nuesa és vergonyosa i no s’hi adiu amb la dona respectuosa de la fe i de l’home, a qui es sotmetrà per desenvolupar l’única vida possible. La Fàtima no pot quedar-se sense home. Els preceptes de la fe li dicten que el seu destí és donar a llum, i quants més descendents millor, perquè han de conquerir el món: un lloc fosc ple d’infidels. Per això, les dones com ella no s’han de relacionar amb l’entorn. Seria un sacrilegi. Han de restar tancades a la segona pell. Tanmateix, la primera s’ofega i emmalalteix. No li arriben els rajos del sol que l’acarona, ni l’aire que la bressola. I encara menys, el contacte humà d’una abraçada.

La Fàtima, però, troba que els infidels que l’envolten no són tan dolents com li han dit: la saluden, la conviden a les seves festes, l’ajuden a viure, estudiar, treballar, cercar un habitatge, i una escola pels fills; tenir un metge quan es troba malament i, fins i tot, un hospital. A canvi, la Fàtima no ofereix res, perquè tot el que fa és per la seva religió i el seu país. De vegades, se sent malament i pensa que hauria de fer alguna cosa. Vet aquí, que arriba Nadal, i com sempre, se’n va a Càritas a recollir la roba i el menjar que li donen. Tanmateix, quan és al davant de l’assistenta, es treu, a poc a poc, el vel del cap i li diu: “avui vinc jo a ajudar”.