Conte.

Tomaqueres.

Eren a dins de l’aigua, entre els matolls, darrera de la nata que forma l’escuma quan surt de la claveguera i s’escampa per la sèquia. En Moisès, el vailet de l’hort, cosia les canyes de la tomaquera aquell matí. Tenia els dits bruts, i el sol l’encegava. Per això, no s’adonà de res. Encara que de manera inconscient, potser sí. Alguna cosa no encaixava del tot al seu voltant, però tant li’n feia. Pels joves, el detall, subtil o gros, no té cap mena d’importància. Les coses són o no són, sense haver-hi terme mig. I ara a l’hort, només hi havia la tomaquera i ell. Tots dos assilvestrats, fent front al paisatge perquè no rigués. Sovint a en Moisès tothom se li’n reia. Era un noi lleig, curt de gambals, i no gaire simpàtic. A causa d’això, els amics, no n’eren pas, i la xicota... Ell sabia que se n’aprofitava d’ell, però preferia allò a quedar-se sense la Carmina. 

De fet, de les moltes converses amb ella, en restà que era ric, que tot aquell hort era seu, el mas pairal, el tractor. Fins i tot la lluna, per fer-la feliç, perquè rigués sempre. En realitat, la Carmina havia sortit de la terra com ell; també amb els dits bruts i les grenyes que li suraven les galtes, però era bonica de llarg. I no es quedaria pas amb ell si no l’amanyagava.

. . .

Tot plegat, la nit passada en Moisès va sentir una fiblada al cor. Un d’aquells amics que no n’eren pas, li rigué al nas, dient que la Carmina havia agafat altres aires. En Moisès, més tremolós que mai, sortí al carrer fosc a flairar allò nou que s’emportava el temps. De cop, les fulles caigudes de la tardor, començaren a arremolinar-se al seu pas i l’empaitaven cap a l’únic camí que ell resseguia, fins i tot, en somnis.

. . .

Eren allà, enmig de les tomaqueres, dues cames femelles i dues d’home a sobre, fent-li burleta, i desbaratant els tomàquets per terra. N’agafà un i la resplendor vermella li recordà el pintallavis de Carnaval. Se l’esclatà al rostre, i després un altre i un altre, per quedar lleig com un dimoni amb banyes. Allò era ell.