Novel.la negra.

Novel.la negra.

La novel.la negra ha experimentat un boom gràcies als autors nòrdics, que l’han tornat a posar de relleu, donant-li un toc diferent. No ha estat només el canvi de paisatge ( de la ciutat a les estepes polars) l’element decisiu d’aquesta diferència (la introducció del fred en els crims representa una innovació cabdal), sinó també i, sobretot, la flexibilitat que li han donat aquests autors al gènere: l’han convertit en el “gènere social” del nostre temps. Així, la novel.la negra reflecteix aspectes com la globalització, la denúncia social, la violència contra la dona, la corrupció política, la immigració, les noves tecnologies, la memòria històrica, la crisi econòmica... S’han abandonat les formes clàssiques, simbolitzades en la figura d’en Sherlock Holmes resolvent el cas, per donar pas de noves, on inclús l’assassinat i el detectiu es queden en segon terme.

La novel.la negra escandinava va començar amb l’objectiu de desmuntar la farsa en que s’havia convertit l’Estat de Benestar, en concret, la imatge de la Suècia dels anys 60. Els autors que l’encetaren van ser la parella Söjwall i Wahlöö, que escrigueren 10 novel.les, entre el 1965 i el 1975, amb el detectiu Martin Beck com a protagonista. En elles denuncien que el model escandinau està corromput des de les clavegueres. Stieg Larsson, el seu continuador més mediàtic, amb la trilogia Mil.lenium, va més enllà i presenta Suècia com una sucursal de l’infern: els jutges prevariquen, els psiquiatres torturen, els policies delinqueixen, els polítics menteixen, els empresaris estafen...

Aquesta visió nova de la novel.la negra ha reeixit amb força avui en dia, ja que la societat del benestar va de davallada a tot arreu (l’augment de les taxes de delicte, de la violència domèstica, del bullying escolar...). Tanmateix, les condicions climàtiques tan extremes de la zona boreal, fa que aquesta davallada hi sigui més acusada, ja que l’individu resta sol, aïllat, sense poder explicar a ningú els problemes personals o socials que té. A més, s’afegeix l’empremta del puritanisme (la religió protestant dels nòrdics), que deixa un complex de culpa difícil d’assumir. Tot això esdevé el brou de cultiu necessari perquè esclati la millor novel.la negra de l’època.

Per altra banda, a la societat escandinava l’interessa l’assassinat com a catarsi per sortir-ne de la soledat. L’assassinat és un assumpte col.lectiu, no és privat com un problema familiar o com el suïcidi. Tothom s’hi pot implicar i això interessa molt als nòrdics. L’element del fred, que hem esmentat abans com aportació sui generis, a més de ser-ne condició de soledat, es pot constituir en l’arma del crim, o bé en l’escenificació estètica de l’assassinat com a “La princesa de gel” de la Camilla Lackberg.

La novel.la negra juga amb els contrasts: quan tot sembla plàcid, aleshores esdevé el crim. I el mateix fa amb la neu nòrdica. El paisatge boreal és pur, mai trepitjat per l’home, d’un blanc impertorbable, i de cop, apareix la sang que ho embruta tot. Aquest contrast colpidor ens fereix, perquè simbolitza la neteja que l’home s’entossudeix a fer per deixar la consciència immaculada de tota culpa. Neteja inútil, davant de l’inconscient que irromp sempre com un terratrèmol.