Què fer?

Pou de glaç.

La crisi de la meitat de la carrera va coure en mi una substància desconeguda, tanmateix, anomenada per hom la manca de sentit. Va ser una trobada lluminosa, o més bé una topada d’aquelles que acabes veient estrelletes en un espai fosc. De cop i volta, totes les il.lusions adjudicades a una carrera tan idealista, amb finalitats pedagògiques sublims, se’n van ensorrar en un pou cada vegada més profund. El contrast entre el pensament abstracte i el pensament fàctic del món real, establí un sot insalvable per a una consciència ja madura d’angoixa. La vocació s’apaivagà com un llumí calcinat.

El món de les substàncies quedava de la mateixa manera que un cotó fluix davant d’un fer apressant que construïa la vida: s’ha de fer el que sigui, tant és, però vinga a fer coses pràctiques. Sorgí la urgència de canviar de carrera, potser estudiar ara ciències polítiques o socials, i dedicar-se a ajudar materialment a la gent. Incrementar els idiomes, que diuen és el futur. I córrer amunt i avall fent coses sense aturar-se.

Em deien que era boja, que no podria amb tot. Però sí que podia, perquè en el fons volia fugir de mi mateixa. Ésser una altra persona eficient i pràctica, gestora o administrativa de paperassa infinita. Podia estudiar qualsevol cosa, Dret o Literatura, Periodisme, o inclús endinsar-me en les matemàtiques, la física o la química. Tenia capacitat per a tot, no obstant, no em veia ni com advocada, ni amb un micròfon fent entrevistes, ni donant classes... Què faria? Tampoc les feines fetes m’omplien, ni els oficis, com enquadernadora de llibres, per exemple.

Per acabar-ho d’adobar, la meva relació de parella també se’n va anar en orris. Crisi total. L’ideal de mantenir una relació de llarg temps amb una persona adequada, resultava del tot impossible. L’adequació produïa incompatibilitat i sentiment de raresa: ell tan normal i jo tan estranya i fosca.

Submergida en aquell pou de glaç, vaig restar un temps inversemblant, fins que la mateixa facultat em va donar el llum verd de sortida. Un altre estudiant enigmàtic com jo, em va tornar a obrir el sentit dels estudis, de manera diferent, i també em va donar una relació nova, peculiar, però duradora, per temps i temps.

El què fer es transformà en com fer-ho.