I el gos humanitzà a l'home.

El gos en el Neolític.

El canvi climàtic del desglaçament afavorí la desaparició dels grans animals i donà pas als petits, entre ells el gos, descendent del llop. L’home deixà de ser tan feréstec i amb la bonança s’humanitzà. El gos va ser el seu pigall en aquest camí.

S’acostà a l’home cercant l’escalfor del foc i convisqué amb ell. Fins ara, l’home només veia a l’animal com a objectiu d’una cacera. Es tractava de matar o morir, no existia res més. Tan sols sobreviure a un clima impossible.

El contacte amb el gos va extreure a l’home sentiments que abans no tenia: la tendresa, la companyonia, l’empatia per altres éssers vius diferents a ell. La necessitat de l’ensinistrament i la domesticació que donà pas al sedentarisme, la clau de volta del Neolític.

Al Neolític l’home deixà de vagar i constituí poblats, on es començà a conrear la terra i a domesticar altres animals com bous, porcs, cavalls, gallines... D’aquest assentament sortiran més tard les primeres civilitzacions: la sumèria i l’egípcia.

Tanmateix, en l’escola dels sentiments el gos també va afavorir la dedicació de l’home als infants i a tenir cura de la dona. Abans, els nens i les dones eren una molèstia per la vida dura de supervivència on només la cacera imperava.

El gos desenvolupà la tendresa en l’home i el joc en el nen. Jugant i relacionant-se socialment l’home es constituí en sàpiens-sàpiens. Desenvolupà el cervell considerablement fent “l’entré” a “l’histoire”.

El vell amic de l’home el continua ajudant avui en dia, i més que mai. Davant les incerteses del present i de la vida robotitzada, el gos ens ofereix la fidelitat absoluta, el sentiment a flor de pell, el contacte amb la natura que tant ens manca, l’obligació a fer exercici, el joc infinit i la saviesa de sentir-se part de l’univers, vinculat a tots els altres éssers vius per sempre més.