Polsim d'estrelles.

Polsim d'estrelles.

Resseguia les línies del relleu amb la punta dels dits, perquè era grumollós i s’esmicolava. El polsim s’impregnava a la pell que resplendia de puntets daurats. La terra està tan lligada amb el cel que el porta a dins. Els puntets són les estrelles amagades dins la sorra que tot ho cobreix.

Com aquella esplanada, fa un munt de temps i d’espais, que va ser solcada per fer emergir els seus tresors. Aleshores, érem nens que pujàvem als arbres a construir cabanes i ens amagàvem en runes fondes, tot jugant a fets misteriosos. Excursionistes, arqueòlegs, aventurers d’un dia, sota el sol, a ple estiu, i amb la bicicleta cosida a les costelles. Així passàvem les vacances, de troballa en troballa. Envoltats de restes romanes a la província de Tarraco.

La colla d’amigues i germans ens topàvem amb les incerteses d’un passat definit en el present. La presència d’esbossos de muralles, de patis plens de mosaics, d’ermites abandonades, ens omplia el cap de fantasies ben reals. Escorcollàvem els passadissos capbussats dels ciments de les muralles, contemplàvem embadalits els trossos petits de mosaic que s’ajuntaven formant dibuixos florals. Ens ficàvem a dins de runes romes e interpretàvem els papers de romans, propietaris de viles esplèndides.

En una d’aquelles excursions va ser quan vaig trobar el meu fòssil, l’únic que he tingut, i emblema del desig de fer-me arqueòloga. Era una pedra simple, un tros de roca arrabassat del sediment de terra calcari que s’obria com una flor en primavera. A sobre s’hi veia l’empremta d’una petxina de mar, tan bé delineada que semblava que la tinguessis a la mà. Podies resseguir les corbes perfectes del símbol marí.

El vaig tenir molts anys resguardat a sobre d’un prestatge, de la mateixa manera que la infància queda resguardada dins de la memòria, fins que els esdeveniments de la vida la fan perdre. El fòssil va anar a parar a altres mans que l’oblidaren en un trasllat de tants que solen existir en les famílies de llarga duració.

De vegades el recordo, perquè amb ell també va desaparèixer el desig de ser-ne arqueòloga, i va donar pas a altres desigs. Uns es van complir, d’altres, ni tan sols en somnis. No només va resultar ser un símbol de la mar que s’emporta les onades, sinó de l’inconscient que escombra el que ha de ser i no ser-hi. Després la consciència dictarà el camí, tanmateix, restarà la nebulosa d’allò que hagués pogut succeir. Com el polsim que amaga els puntets daurats del cel.

Així les estrelles ens guien com els fars als vaixells per no naufragar. Omplen de sentit els viaranys que hem d’emprendre. Potser no farem l’escala pactada, però anirem més enllà, sempre en ruta.