L'hora d'anar a dormir.

Escala de cargol.

Núvols penjats d’una escala de cargol, per fer la via lenta d’aquest gasteròpode, dins d’un paisatge oníric on els arbres són petits, minúsculs, perquè no tenen cap mena d’importància. Suposen el fons d’una perspectiva irreal, però ells són reals. De fet, són els únics elements veritables en allò inversemblant. Si copses una realitat enmig d’una disbauxa, per molt que aquesta sigui el relleu protagonista, vol dir que posseeixes una mirada autèntica, que saps destriar l’or de la palla, la veritat de la mentida.

Jo, l’Ernest Vilau, vivia entre mentides, en un establishment fet al meu gust, com si fos l’arquitecte de l’escala de cargol, llisa i sense obstacles. Una vida regalada, amb amistats fàcils, i sense complicacions. Quan en sortia alguna, em desfeia de seguida, car el meu objectiu era viure bé. Primer “jo”, segon “jo”, i l’últim, també “jo” (aquest era el lema). Ningú em feia prou el pes com per tenir l’angoixa de saber que mancava en algun tipus de responsabilitat vers altri. Tot i que, n’hi havia gent al meu costat que carregava amb això invisible als meus ulls. Ara ho sé, perquè l’hi pertanyo, formo part de l’ombra que suporta la gravetat dels qui viuen per a si mateixos.

El viatge de sortir del relleu del quadre per anar a parar al fons, ha estat llarg i dolorós. No va ser pas per un accident sobtat, o un trasbalsament d’enamorat, sinó per l’ampliació d’un fragment que ja hi era, més que més, amagat a dins com un ratolí en una caixa. Una cosa petita, però real, un succés insignificant, que va tenir lloc durant les exèquies de la mare. La seva mort era previsible i l’enterrament grisós, com el dia i poc emotiu, ja que feia molt de temps que la mare i jo havíem desconnectat els nostres éssers, física i psíquicament, sense trucades ni visites. Em van demanar, aleshores, què en faria de les seves pertinences i, curt i ras, després de l’acomiadament de la família, vaig presentar-me a casa seva. No cal dir que em reberen l’absència i la memòria del passat, que foren una guia per la riuada d’objectes estètics que m’hi van caure a sobre: quadres, miralls, gerros, rellotges, armaris plens de la seva roba i, els seus llibres. No en tenia gaires, per això, precisament, els recordava tots. No poques vegades me’ls havia llegit, un cop la mare m’empaitava cap a l’habitació, tot dient-me afectuosament: “És l’hora d’anar a dormir, és l’hora, és l’hora...”

I aquesta frase, aquesta petitesa de record autèntic, obrí en aquell instant la capsa de Pandora de la meva ànima, i començaren a sortir els vents del sentiment: les passions, l’amor, l’odi; i, el meu ”jo”, a quedar-se petit, petit, mentre que el món i altri es convertiren en gegants.

              

Generació còmics.

Còmics.

Tot va començar a la postguerra. El temps de silenci, l’opressió econòmica, i la social que es van viure, donà lloc a l’aflorament d’una cultura popular moderna, d’escàs cost i d’evasió. Era la cultura del còmic, dirigida especialment al públic infantil i juvenil, on els herois hi eclipsaven tot el relleu. Amb el temps el còmic també s’adreçà al públic adult, i era perquè el seu format passava més fàcilment la censura. Malgrat tot, les escenes de sexe i de violència en aquella època eren inexistents.

Els còmics regnaren en el paisatge de l’oci fins a l’aparició de la televisió. Es donaren dues vessants: la realista i la humorística. La temàtica de la primera eren les aventures, i la segona, l’exageració de la realitat natural. Amb la distorsió d’aquesta es podia parlar dels costums i de l’autoritarisme de l’època. Els còmics apareixien a la premsa diària, a les revistes infantils, i a les publicacions íntegrament dedicades, com eren els “quaderns d’aventures”, on les vicissituds de l’heroi es perllongaven setmana rere setmana, i en escenaris com l’Edat mitjana, l’Oest, la Segona Guerra Mundial, els carrers dels gàngsters o els vaixells dels pirates.

A Catalunya, el còmic recull la forta tradició ninotaire del s.XIX, dins la qual, les historietes es publicaven tant en català com en castellà. Pels nens els còmics eren realitats virtuals amb ninots de tinta, i com els ninots de debò, també habitaven al carrer: els nens hi posaven paradetes per vendre els còmics llegits i rellegits, amb el fi de comprar-ne de nous. Tot plegat, formava part d’una cultura de la imatge amb uns trets lingüístics i estètics ben definits. Un gest dibuixat, una paraula concisa dins d’una vinyeta, contenien molt més significat que el paràgraf sencer d’una novel.la.

A més a més, aquesta cultura de la imatge conferia certesa a la realitat. Les imatges o dibuixos capturaven allò que és discontinu o que no es veu bé dins la vida real. Si més no, uneixen i narren el que s’ha dit o s’ha viscut d’una altra manera. Accedeixen a realitats llunyanes, les aturen o les eixamplen. Magnifiquen els detalls petits i els juxtaposen. Dins la imatge, qualsevol cosa pot relacionar-se amb qualsevol d’altra. És un mitjà transformant de la realitat: pot canviar la conducta humana, oferint unes possibilitats que per l’escriptura són inimaginables. Ens fa consumir esdeveniments amb la finalitat d’integrar-los dins la nostra experiència.

Per això, l’home, i el nen en especial, prefereixen aquest món de petges a les coses reals. És una manera d’arrabassar-les de context per tenir una visió diferent de les mateixes, i poder copsar així l’estructura de la vida, o potser, embellir-la o treure-li la màscara que ens amaga els seus trets veritables. Més que més, és un mitjà revolucionari i provocador. Tot i així, no deixa de ser-hi un món d’ombres que evita l’esforç de la cultura del llenguatge (l’escriptura i la música) i que afavoreix una actitud passiva davant el món: el podem tenir a l’abast, però sense mullar-nos físicament. De fet, és el joc de rere fons de la cultura de la imatge.

El final d'un relat.

Sergi Pàmies.

Un escriptor vol jugar. Enceta un relat i demana al públic que l’acabi. És una manera com una altra d’agafar idees, noves perspectives, altres girs narratius per obrir-se més la ment davant una infinitud de possibilitats. Trobar-se amb paraules que mai havia pensat; estils inimaginables en un camí únic i monòton. Però, què en farà després? Com absorbirà la novetat en una estructura ja prefixada? Podrà doblegar-se a si mateix, fer contorsionisme per encabir tot allò antagònic? Serà dolorós, no només per les agulletes resultants, sinó perquè li faran malbé el que suposadament era ell. Burxaran la seva essència i li trauran a la llum els puntals sobre els quals sustenta la psique personal i privada. Serà una psicoanàlisi literària. Una violació que implica tot el procés de despullament més el de la penetració. Gens agradable perquè una intromissió d’aquest caliu mai és volguda inconscientment, per molt que la consciència s’apliqui en el procediment. Sortiran tots els sediments: el passat, la família, els prejudicis, el que amaguen les relacions socials, les pors i els desitjos inconfessables i, sobretot, la frustració de tota una vida que hauria de ser però que no és.

Si un escriptor enceta un relat sobre el manteniment d’una rentadora (com és el cas que tractem), un objecte ordinari amb una acció més ordinària encara, ens està dient que la seva vida és monòtona, i que l’aparició d’un fet extraordinari (l’operari es xuclat per la màquina),implica l’evasió gratificant i necessària de l’escriptor.

Per altra banda, el fet d’escollir una rentadora espatllada amb un operari que l’arregla per dins i que després acaba sent xuclat, conté traces misògines: d’odi i por vers la dona. La rentadora i l’operari ficant-s’hi a dins, simbolitzen l’acte sexual entre l’home i la dona, percebut segons els criteris de l’escriptor. La dona és la rentadora espatllada i per tant passiva que l’home, actiu, ha de posar-ne en funcionament (concepció negativa de la dona). I quan la rentadora, o sigui, la dona, es posa en marxa, l’home és xuclat (la dona és vista per l’home com una bruixa que li fa mal).

Conclusió: l’escriptor reflecteix la monotonia de la seva vida i la misogínia del seu caràcter. Potser, si s’acostés d’una altra manera a la dona, la seva vida deixaria de ser monòtona i s’ompliria d’aventures que narraria sense fi. Aleshores, la vida que hauria de ser, seria.

Rituals romans.

Culte romà.

La religió romana va ser un catalitzador important per poder desenvolupar la vida dins un imperi tan vast. Aquest catalitzador tenia dues funcions: la primera, oferir la cohesió social necessària per mantenir-se unit a Roma; i la segona, oferir una identitat personal per no perdre’s en el cosmopolitisme romà. D’aquesta manera, es mantenia equilibrada la balança de l’Imperi.

El fet de desenvolupar unes relacions socials adequades vingué d’un concepte clau en la idiosincràsia romana: la “pietas”. La pietat és la solidaritat, l’amistat i el respecte vers tothom, incloent-hi els difunts. Per recolzar-la existia també la “devotio” o ritual de la vida sacrificada. Aquests dos conceptes pragmàtics constituïen la base de la religió romana i tant el “pater familias”, com els sacerdots i l’emperador havien d’exercir-los.

El “pater familias” dirigia el culte privat, que es donava en paral.lel al públic, exercit aquest pels professionals dependents de l’Estat. El culte domèstic es celebrava al voltant de la llar, amb el foc com a protagonista per oferir-li diàriament aliments, i tres cops a l’any, flors sacrificials. Aquest culte es dirigia als “penates” i als “lares” (personificacions mític-rituals dels avantpassats) i també als “genius”, que protegien a l’individu. Els ritus específics de naixement, matrimoni i mort eren regits per aquests esperits i divinitats menors.

El culte públic, dependent de l’Estat, es dirigia a les divinitats majors i era coordinat pel corpus sacerdotal especialitzat. Cada sacerdot o col.legi sacerdotal tenia unes funcions específiques. Els rituals es feien dins dels temples, que havien de ser inaugurats i orientats segons les quatre direccions celestes. Cada temple es dedicava a un déu. La figura cabdal, de totes maneres i amb el temps, va ser l’emperador, que es va deïficar i va rebre un culte imperial. Es va relacionar amb el culte sirià del “Sol Invictus”, amb una clara tendència al monoteisme i a l’universalisme, que esdevingué en el símbol de Déu i la posterior conversió al cristianisme amb Constantí.

La religió, tant pública com privada, era molt formalista i regulava les relacions entre déus i homes en termes jurídics. A Hispània aquests déus eren sobretot: Júpiter, Mart, Diana, les nimfes i els lars familiars, Hèrcules, Mercuri, déus Mans, Minerva, Venus, Apol.lo i les personificacions de conceptes abstractes (Bonus Eventus, Fides Publica). Aquestes personificacions denoten que era una religió de poc sentiment religiós i més voluntat política d’integrar els col.lectius dins de l’Imperi. Era una forma d’insistir en els ideals de consens social com l’Equidat.

També formava part del poder legal de la religió l’hàbit de l’escriptura, que permetia identificar l’acte de l’ofrena amb qui l’havia realitzat. Els ciutadans volien deixar testimoni d’ells mateixos en el context urbà imperial. Així es conjuntava la identitat personal amb la cohesió social. Hi havia una gran quantitat d’inscripcions públiques i privades.

En el context rural s’integrava, a més, la divinització de les forces naturals. En les nostres contrades tenim, per exemple, la divinització de l’Aquae Calidae (Caldes de Malavella), on es constituí un santuari dedicat a Apol.lo en el conjunt termal. A la piscina es llençaven monedes de bronze i es depositaven pedres d’anell com a ofrenes fetes a la divinitat pels malalts que cercaven la salut.

Les ofrenes al camp i a la ciutat eren similars. Es tractava de productes alimentaris, animals i vegetals que es col.locaven sota el paviment d’una estança. També s’utilitzaven amulets o textos per perjudicar a una altra persona en cas de plet judicial.

La religió romana, a més a més, va adaptar els cultes orientals com el d’Isis, Serapis (a Empúries) o el de Mitra (vil.la dels Munts). Eren cultes privats que implicaven una organització estricta dels membres i proporcionaven l’esperança d’assolir una vida espiritual completa en el més enllà. Per aconseguir-la s’exigia un perfeccionament constant de la conducta de les persones. Així es cercava la identitat pròpia com a membre d’un col.lectiu.

Tanmateix, on veiem més clar el caràcter social de la religió és en les necròpolis o els rituals funeraris, ja que en les tombes apareixen les inscripcions que identifiquen les persones, els seus lligams, les motivacions de l’enterrament i, fins i tot, les circumstàncies de la mort. Es posava de relleu la memòria personal i familiar dels fets viscuts dins la comunitat. D’aquí els homenatges, recordatoris i monuments.

El cementiri romà era un espai obert, que s’havia format gradualment. S’emplaçava la tomba, es decorava i s’encarregava una inscripció que recordés els mèrits del difunt. El dret romà protegia aquests emplaçaments pensant a assegurar-ne el record. Hi havia edificis funeraris d’ús col.lectiu, situats en llocs eminents, que corresponien al mausoleu dels propietaris del lloc i al seu voltant es distribuïen tombes més modestes, que reproduïen l’ordre social del món dels vius. L’edifici en forma de temple constava d’una cambra principal, i sota d’aquesta hi havia les “conditoria” o estàncies subterrànies que constituïen el recinte sepulcral. El mausoleu s’encofrava amb pedra i formigó i tenia una volta de canó, sobre la qual es disposava la teulada a doble vessant. El de Santa Cristina d’Aro és una clara mostra (adjuntat aquí en croquis). Es van trobar dues tombes laterals i una altra al mig, d’un infant, al soterrani del mausoleu (fotos). Eren els amos de la propietat Malveto. I enfora, al voltant, deu tombes més senzilles (es van afegir vint-i-set més en èpoques posteriors quan el mausoleu es convertí en església parroquial) excavades a terra en forma de caixa (les posteriors més arrodonides) i delimitades amb pedres. El difunt s’hi depositava directament i es cobria amb teules. Per les característiques del terreny els ossos van quedar destruïts. L’orientació de les tombes era ponent-llevant i les posteriors podrien respondre a agrupaments familiars. Es destaca que totes eren al més a prop possible de l’edifici sacre: un mausoleu tardoantic de planta en T, amb les tombes privilegiades closes sota un sòl de “signium”. Van ser-ne objecte de veneració, així com la de l’infant orientat cap a la Jerusalem celestial.

La inhumació dels cadàvers es va imposar al s.IV d.C quan va sorgir la preocupació per la conservació del cos, arrelada amb la idea del pas de l’individu al món dels morts. Aquesta preocupació indica una forta consciència que tothom mereixia ser enterrat amb dignitat, i que els vius tenien que complir amb les seves obligacions vers els morts. Aquí ens tornem a trobar amb el concepte de la “pietat romana”. Avui en dia és difícil de trobar-la en la nostra societat. Potser hauríem de mirar més sovint cap a l’Antiga Roma per recobrar la humanitat.

                          

Un esboç de déu.

August, petit déu.

El dia que l’August va saber qui era el seu pare, les onades es van menjar un tros de platja. Caminava arran de mar, capcot, enfonsant ben els peus dins la sorra humida per deixar-hi les petges, en clots, ofegats i dissolts ràpidament. Tremolava de ràbia i desconsol amb les mans amagades com punys sota els braços creuats a la panxa. La camisa es rebregava lluitant contra aquell cos que l’oprimia en comptes de fer-la polida. De les galtes li relliscaven dues llacunes fredes estabornides per unes parpelles rogenques e inflamades. Un munt de puntets s’hi reflectien daurats. Havia perdut el tacte de tant prémer els punys, la vista de tanta plorera, i la oïda de tant sentir-se a si mateix; només li quedava l’olfacte de la desesperació i el gust de l’amargor. Ara sabia d’on venia i, per tant, qui era. Li acabaven d’enfonsar el castell de l’idealisme per arrossegar-ho cap a una realitat lletja, bruta i feréstega. No era pas el fill d’un soldat absent, d’un heroi mort en combat, com havia cregut tota la vida; sinó, ben al contrari, d’un covard que s’amagava quan l’anaven a cercar, d’un degenerat que preferia exposar la dona i el fill a donar-se ell mateix.

El pare va viure en un clot al bosc durant la guerra. La mare li portava queviures, roba, revistes, tot el que li demanava, arriscant la vida; passant fam perquè ell pogués menjar; deixant al fill en mans estranyes per passar les nits fosques al seu costat. I quan acabà la guerra, el desgraciat fugí, deixant-los en l’estacada, per començar una nova vida amb una altra dona i, també, amb un altre fill.

Ara, aquest fill, s’havia posat en contacte amb ell tot destruint els ciments de l’ànima d’un home ferm, fill de vídua, de principis sòlids, lluitador i amb una família estricta que creia en ell com si fos un petit déu. A la fi, un déu de fang, amb pors amagades com el pare i ocult en un cau perquè ningú l’hagués de trobar. Ni tan sols ell mateix, que ja immers en la cinquantena, no sabia com enfrontar aquesta segona meitat de vida, amb una de primera tan curosa i acabada. Potser seguint el camí del pare i fugir covardament per tornar a començar; o, bé, com la mare, quedant-se e inventar un home inexistent que, tanmateix, féu feliç tothom.