Mans de papallona.

Mans de papallona.

Dues amigues i un home, un estel de tres puntes que es tornen romes de tant empaitar-se per surar un camí únic. Un camí que comença amb l’amistat ampla, riallera, d’uns éssers sense complexes, que travessen camps purs fins arribar al primer congost. L’han de passar estretament, tan junts que les ànimes adormides es desvetllen i comencen a reclamar el que els cossos callaven: l’amor.

L’amor és lluita, batalla cruel per posseir l’exclusivitat. Dels tres, dos ho aconseguiran; tanmateix, restarà una dona sola que haurà perdut l’amor i l’amistat. Una dona que ho havia donat tot per l’amiga, una dona que s’havia enamorat com una fera de l’home. Ara s’ha quedat esguerrada, amb el cor trencat, i ja no sap cap a on mirar. El camí s’ha tallat per a ella, la foscor li ha envaït l’esperit. Es tornarà dolenta, si vol vèncer la tristesa i sobreviure al demà. Farà coses mal fetes i provocarà esgarrifances a tothom. Ningú l’entendrà, la prendran per boja. Serà l’exclosa.

La dona exclosa rau en el límit de la vida, entre el dia i la nit. Beu de les arrels sucoses d’arbres tallats pel mig, en boscos molsosos, en deserts de runes, plens d’escorpins. El verí li vessa pels peus nus que trepitgen bassals d’aigües putrefactes. Malalta, inflamada de pus, prefereix la soledat a la hipocresia de la compassió. La bona gent, que l’insufla ànims; la mala gent, que aprofita la seva desgràcia.

Eremita de muntanyes, es vol curar tocant el cel amb mans angelicals. Perquè seran les mans les que la salvin, com als homes primitius, esmerçant eines per sobreviure. Mans de papallona, modelant el cos i l’ànima; mans de porcellana que construeixen el que la ment vol veure. Un paradís de color on la beneita trencarà el mirall com l’Alícia, i sortirà a un altre món.