La plaça de San Marco de Venècia.

Venezia.

El fred insuportable de l’època de l’any en que vam anar de viatge a Venècia i la pudor de les seves aigües tèrboles, van fer que em fixés en les cares dels homes i dones que creuaven la plaça de San Marco. Potser per veure si ells sentien el mateix. Volia contemplar tremolors i cossos contrets; en canvi, vaig observar l’inrevés: gent esvelta i elegant, rostres perfilats de models, ulls clars i marrons, macos; cabells ben pentinats i expressions de no ser-hi en aquest món. Els venecians superaven les incomoditats de l’entorn amb un posat que els elevava per sobre de les circumstàncies. Si més no, actuaven tan exquisits com el Carnaval que els hi dóna fama.

Mirar-los era com esguardar aquelles màscares i disfresses perfectes, lluents i multicolors, dissenyades amb les línies mestres de l’estil d’una altra època. L’època del Barroc, on les corbes i els plecs infinits de colors vibrants del seu art resplendien en les fisonomies dels homes i dels edificis, reflectits en aquestes mateixes aigües estanques.

Els canals que les contenen són també canals de temps, que porten el passat als seus habitants perquè convisquin sempre amb ell. Els canals i els ponts alliçonen els homes a no perdre el tarannà venecià. I els venecians no poden desfer-se’n. L’estil els acompanya com la transformació de Circe acompanyava al Barroc.

Circe, el símbol del Barroc, és la deessa mitològica grega de la transformació. Va convertir els homes d’Ulysses en animals. És la mestressa del món de les formes en moviment. La que cerca les variacions que alteren la realitat. La que provoca les imatges fluctuants dins de la inestabilitat, com els reflexos dins de l’aigua, o el moviment que corre a través del mirall líquid.

Els homes, en aquest context, apareixen encerclats entre el que són i el que semblen ser. Els venecians basculen entre la màscara i el rostre veritable, com formes que s’esvaeixen. Així és Venècia, un mirall líquid que ofega els carrers, els edificis i la gent. Figures que no poden restar quietes i estables, sinó fluir, nedar en el medi com les gòndoles que recorren els canals. Els gondolers amb els seus cants, afegeixen la música al desplaçament de l’aigua, per donar un caire de irrealitat, de somni malmès.

Ciutat malmesa, a punt de ser enderrocada per la mar que la llepa, sobreviu gràcies als somnis de la decadència, de l’esgotament de la perfecció estètica. L’abandonament dels trets clàssics per cercar un altre tipus de bellesa que sorgeixi del moviment. Al bell mig de la plaça San Marco, la gent es desplaça i el rellotge pica el temps que s’escola en aquest moviment de nau. Tots som mariners.

I em ve al cap “La mort a Venècia” de Thomas Mann. L’anar a morir a Venècia, de bellesa decadent. Es pot morir de bellesa? En aquesta ciutat sí, perquè és un viatge de no tornada.