L'amistat.

Amigues.

Recordar l’amistat de tota una vida focalitzada en diverses persones que s’han passejat per segments, sense tenir-ne relació, però que a l’unir-se formen una línia, de vegades corba, d’altres recta; el fil vital, que penja d’un somni ennuvolat del Déu dels sentiments.

Escenes d’entesa d’activitats, de desitjos, de pensaments, d’alegria i de tristor. Escenes encadenades que formen un apunt per nodrir la personalitat de l’ésser que creix i es fa gros de moltes ventures.

Esdeveniments impossibles de preveure, però que surten al pas i proven al subjecte perquè es desenvolupi. I el jo ho fa, acompanyat de llaços amistosos.

Si agafem un llaç qualsevol, potser el primer, trobem la bicicleta que pedaleja fins a tu, per sentir l’aire de la velocitat al rostre, la intrepidesa i la mesura dels perills físics. Les primeres esgarrapades, cops i, fins i tot, el manillar de la bicicleta enclavat a les costelles. Els primers temptejos pels carrers engravats sota el sol de l’estiu, i les onades que giravolten i se t’emporten fins a la sorra de la platja, mentre cridem: ja tinc nou, i jo, onze anys!!

Un altre llaç i ve la moto, l’amiga que et recull i se t’emporta per xerrar i fer coses encara més arriscades, com llençar-nos des d’una roca foradada fins a la mar. I cridar, sempre cridar per empassar-te la por.

Més llaços que t’ensenyen a tocar la guitarra, a preparar una amanida o un pastís, a beure sangria mentre el sol t’escalfa en un terrat i acabes dient bajanades i rient com una boja.

Giragonses i surten més llaços, les amigues que ja tenen el cotxe i es passen la nit conduint. Tant és el destí, només compta el fer via. L’atzar que afavoreix els encontres en els llocs més inversemblants.

I els llaços estudiantils, recorrent etapes dures de fer colzes, on es comparteixen esquemes, exercicis i comentaris. A més de parlar sobre les banalitats de la vida. Conflueixen aquí també els viatges de fi de curs, les colònies i els camps de treball amb una convivència molt intensa. Nits sota els estels i caminades llargues que serveixen per estrènyer encara més els llaços.

De tot això, la personalitat resulta conformada i la marxa enrere resta del tot impossible. S’han establert els sentiments, el tarannà de la persona: més amable, més competitiva; o més passiva i equidistant. Els pensaments, en canvi, són variables i evolucionen. No depenen tant de l’amistat o de la família, sinó de l’esforç individual per autosuperar-se.