Microrelats.

Ofèlia ofegada.

Margarida i el pou de glaç:

Volies semblar-te a l’Ofèlia ofegada, amb el cabell llarg i les flors surant l’aigua. Volies perdre’t en l’infinit de la imatge, per a ser només píxels amuntegats en el forat d’una tomba. Perquè el món s’ha tornat líquid i el contorn de les formes s’esvaeix, perquè l’ombra que era teva ha fugit d’ençà i s’ha emportat l’estimat per sempre. Ja no hi ets.

El surfista:

S’empescà l’onada mentre el tsunami arrambava amb tot. L’oceà era seu.

El rapte d'Europa.

Europa raptada per Zeus.

Aquest any celebrem els 60 anys del Tractat de Roma que va originar a la Unió Europea. El somni d’aquesta unió aconseguida va començar, però, molt abans, segles enrere, quan un déu totpoderós s’emportà una nimfa cap a l’illa de Creta i la fecundà. Un rapte que va sostreure Europa del no-res per fer-la real i atorgar-li dinamisme històric. Les arrels històriques van ser semítiques e indo-europees, massa complexes per descansar sota una sola dominació i cercar sempre el perfeccionament d’allò excepcional. Això la va empaitar a noves formes de vida, on la Raó (la característica històrica específica europea) va poder sorgir.

La raó ja hi era present a l’Antiguitat en el Dret canònic, la filosofia grega, i el cristianisme (els tres puntals d’Occident). És la construcció lògica que pot pensar en l’univers, en l’home, en la manera de governar-se, en la religió i en la ciència, que junt amb la tecnologia, fan possible, actualment, l’expansió de la cultura occidental pel món. La raó implica també la secularització, i només una religió com la cristiana, que aprecia a l’home i el seu pensament, l’ha pogut abastir, deixant lliures totes les facetes culturals humanes. Aquest ha estat el gran triomf d’Europa, malgrat els perills que sempre ha tingut.

Europa, com a península del continent asiàtic, i molt a prop d’un altre gran continent, Àfrica, rep a tots els nòmades esteparis del primer i les invasions del desert del segon, que a l’època medieval van tocar el cor mateix europeu. Cap altre escenari geogràfic ha tingut històricament tantes escomeses migratòries. Això proporciona a la seva societat la fragilitat i l´accessibilitat múltiple geogràfica necessàries perquè la història d’aquest indret es pugui articular en etapes. Una d’aquestes, l’Antiguitat clàssica, perduda durant l’època medieval, es recupera després al Renaixement atorgant una projecció nova de futur a la cultura europea. D’aquesta manera, Occident reix sobre l’etapa antiga allunyada per obrir rutes insospitades. Del Renaixement passant pel Barroc, arribarà a la Il.lustració, il.luminant el món amb la Raó.

No obstant, a la Modernitat, Europa es torna a enfrontar amb els perills de la desmesura. Aquest cop no es tracta d’invasions, sinó de contrapesos irracionals a aquesta raó tan ben eixida. El món de la passió no vol límits i fa sorgir amb força els nacionalismes del s.XIX, el Romanticisme desbordat, les revolucions proletàries, i els nihilismes de pensament. Moviments tots que fragmenten l’esperit racional europeu. És l’aflorament del dionisíac, que es tractarà de combatre amb la racionalització de la psicologia i de la filosofia. Tant Freud com Husserl, revelen l’inconscient, la irracionalitat, i construeixen tot un edifici lògic per contenir-la. Malauradament, per l’escletxa del progressisme sense límit, se’ls hi escola, provocant les fatídiques Guerres Mundials. Després de la 2ª Guerra Mundial, i amb la humanitat desfeta, els països signen el Tractat de Roma, amb la finalitat de crear una unió europea on la raó governi i les fragmentacions irracionals es dissolguin per sempre més.

      

Camins.

Camí de guerra.

L’encreuament era a tocar. El grup caminava esmerçant energia. Al capdavant, el noi esmerlit que solia anar i venir per tot el campament, ara parlant amb uns, ara amb altri. A la seva esquena, els més esperançats. Finalment, els arrossegats per les circumstàncies. Tres flancs en el punt de mira, de qualsevol que portés dins del cap cometre la bestiesa. Pugen el terreny pedregós, i quan veuen a l’enemic ensumant l’arribada, fan pinya i dobleguen les forces emprades. Ara són un sol cos, com una llança en mans de Júpiter, solcant el cel.

L’enemic sap que el grup es desfarà. No arribarà pas al seu destí. Ja ha mogut els cables pertinents. Les dues visions no poden conviure perquè són excloents. Es tracta de morir o matar. Això és la guerra. Tanmateix, no ha comptat el temps. L’embranzida final de la llança de Júpiter ha superat la velocitat establerta i traspassa l’encreuament. Els designis dels déus són inescrutables.

Atmosfera.

´Parella d'enamorats de MIró.

Un petó pessigollejant-li els llavis, una mirada vidriada de desig resseguint el seu rostre, uns dits plens d’escalfor surant la taula fins agafar les seves mans i no deixar-les anar mai més. Dos cossos compactes i sòlids en un espai eteri, evanescent, de moviments irrellevants, perquè només compta l’estatisme dels seus éssers en aquell breu temps i en aquell lloc puntual. Tenen cura de la fixació de la seva química, si més no, tot ho redueixen a un intercanvi d’àtoms invisible per a la percepció humana. Si el cambrer, mig adormit, que els hi serveix l’esmorzar a aquella hora tan matinera, estigués despert i conscient de a qui serveix, veuria un home i una dona magnetitzats en un present etern sense passat ni tampoc futur.

Es van conèixer aquella mateixa nit, a la sortida d’una convenció, tots dos tenien vol per tornar a casa, cadascú amb la seva família en un país diferent, però un avís de bomba va paralitzar l’aeroport i els va deixar palplantats al carrer sense saber què fer. Donaren tombs de penell, tot esperant, i quan s’assabentaren que els vols es reprendrien a primera hora del dematí, respiraren alleujats i somrigueren.

Va ser aquell somriure el que els va enganxar, després un gest, i un altre, i de cop, tots dos ja caminaven junts i xerraven sobre la feina, la família, i els seus països. I s’adonaren que la simpatia els cercava cada vegada més a prop i, després, el corrent electrificat de la seva pell, amb només un frec, començà a circular i es tornà imparable, demolidor. De seguida, s’agafaren de la mà, del braç, de la cintura, i com si fos un vals, dansaren sense poder aturar-se tota la nit.

Ara, feien veure que esmorzaven en aquell hotel, però no van veure ni tampoc tastar els croissants, els sucs de taronja i els cafès que el cambrer mig adormit els parava a taula. Només es miraven els ulls, agafats de les mans, flotant en aquell instant, per fer-lo inacabable.