Robots.

Robots.

Som al segle de la robòtica i, ara per ara, ens prediu el que serà el futur. Estem immersos en una quarta revolució industrial (segona tecnològica) que destrueix els llocs de treball de molts homes i fa que ens plantegem quin paper ha de tenir la persona humana. El fet de ser companya dels robots, la seva controladora, o bé restar alienada per ells, són opcions totes que, tanmateix, impliquen la definició de si mateix de l’home. La persona ha de cercar la seva naturalesa veritable per establir les relacions adequades amb la màquina, la qual ha deixat de ser-ne, per semblar humana.

La naturalesa de l’home, a diferència dels altres éssers vius, no resideix a la immediatesa, sinó que es desenvolupa en la mediació de la llibertat, i això és el que constitueix el món humà. Aquest distanciament dels altres éssers possibilita que l’home pugui remetre’s a si mateix, centrar-se en el seu jo únic, singular e irrepetible. El jo és el punt on s’unifica la consciència del subjecte i des d’on s’exercirà la responsabilitat de la pròpia decisió.

Tot plegat, revela l’autorealització de l’home, que es desenvolupa transformant la realitat percebuda segons els conceptes que generem. La capacitat de generar conceptes és el que diferencia a l’home. Forma en ell un horitzó més vast, des del qual pot copsar el contingut essencial de les coses. Això vol dir sortir-se de la manera de ser de les coses materials. No restar lligat a l’espai ni al temps, car el nostre pensament és immaterial. D’aquí que ens considerem éssers espirituals a més de materials.

Més que més, pretenem la veritat, dir el que és la realitat tal com és, establint una valoració absoluta, incondicional. És una fita que ens fa sempre investigar i cercar el fonament últim de la existència, la qual cosa implica la llibertat. Ens necessitem lliures per escollir objectivament entre una cosa i una altra, a més de decidir sobre mi mateix. L’essència de la llibertat humana és una llibertat interna que, precisament, els robots (com a màquines programades, de la mateixa manera que els animals –determinats genèticament-) no tenen.

L’home és l’únic ésser no determinat. Es construeix decidint-se a cada instant, sense estar abocat necessàriament a una possibilitat d’actuació. Tanmateix, n’és finit. I això vol dir que s’ha de desenvolupar lliurement en el que hauria de ser, i no pas en la seva negació (la insensatesa del caprici). Per contra, el robot, per molt humà que sembli, mai podrà decidir-se a si mateix en cada actuació. Obeirà un programa o un altre, segons la situació sigui A o B. Estarà determinat en totes les actuacions.

Havent-nos definit, doncs, veiem que la relació que mantenim amb el robot és doble: per una banda, el dotem de perfecció perquè no cometi els nostres errors (que sigui com un petit déu); però, per l’altra, el destinem a aquelles feines que no considerem perfectes per a nosaltres. Potser, aleshores, no estem tan lluny de la ciència ficció quan explica que les màquines es revolten contra l’home. O potser, és l’home qui es rebel.la contra si mateix, per dir-se que no és una màquina, ni tampoc un nino.

Fàtima.

Treure's el vel.

La Fàtima cada dia es cobreix el cabell amb el vel negre. La resta del cos se l’amaga amb dues capes de roba feixuga. No pot, ni tampoc vol - l’han ensinistrada bé a no voler – deixar que es vegi cap àtom de la pell. La nuesa és vergonyosa i no s’hi adiu amb la dona respectuosa de la fe i de l’home, a qui es sotmetrà per desenvolupar l’única vida possible. La Fàtima no pot quedar-se sense home. Els preceptes de la fe li dicten que el seu destí és donar a llum, i quants més descendents millor, perquè han de conquerir el món: un lloc fosc ple d’infidels. Per això, les dones com ella no s’han de relacionar amb l’entorn. Seria un sacrilegi. Han de restar tancades a la segona pell. Tanmateix, la primera s’ofega i emmalalteix. No li arriben els rajos del sol que l’acarona, ni l’aire que la bressola. I encara menys, el contacte humà d’una abraçada.

La Fàtima, però, troba que els infidels que l’envolten no són tan dolents com li han dit: la saluden, la conviden a les seves festes, l’ajuden a viure, estudiar, treballar, cercar un habitatge, i una escola pels fills; tenir un metge quan es troba malament i, fins i tot, un hospital. A canvi, la Fàtima no ofereix res, perquè tot el que fa és per la seva religió i el seu país. De vegades, se sent malament i pensa que hauria de fer alguna cosa. Vet aquí, que arriba Nadal, i com sempre, se’n va a Càritas a recollir la roba i el menjar que li donen. Tanmateix, quan és al davant de l’assistenta, es treu, a poc a poc, el vel del cap i li diu: “avui vinc jo a ajudar”.

                

Conte.

Tomaqueres.

Eren a dins de l’aigua, entre els matolls, darrera de la nata que forma l’escuma quan surt de la claveguera i s’escampa per la sèquia. En Moisès, el vailet de l’hort, cosia les canyes de la tomaquera aquell matí. Tenia els dits bruts, i el sol l’encegava. Per això, no s’adonà de res. Encara que de manera inconscient, potser sí. Alguna cosa no encaixava del tot al seu voltant, però tant li’n feia. Pels joves, el detall, subtil o gros, no té cap mena d’importància. Les coses són o no són, sense haver-hi terme mig. I ara a l’hort, només hi havia la tomaquera i ell. Tots dos assilvestrats, fent front al paisatge perquè no rigués. Sovint a en Moisès tothom se li’n reia. Era un noi lleig, curt de gambals, i no gaire simpàtic. A causa d’això, els amics, no n’eren pas, i la xicota... Ell sabia que se n’aprofitava d’ell, però preferia allò a quedar-se sense la Carmina. 

De fet, de les moltes converses amb ella, en restà que era ric, que tot aquell hort era seu, el mas pairal, el tractor. Fins i tot la lluna, per fer-la feliç, perquè rigués sempre. En realitat, la Carmina havia sortit de la terra com ell; també amb els dits bruts i les grenyes que li suraven les galtes, però era bonica de llarg. I no es quedaria pas amb ell si no l’amanyagava.

. . .

Tot plegat, la nit passada en Moisès va sentir una fiblada al cor. Un d’aquells amics que no n’eren pas, li rigué al nas, dient que la Carmina havia agafat altres aires. En Moisès, més tremolós que mai, sortí al carrer fosc a flairar allò nou que s’emportava el temps. De cop, les fulles caigudes de la tardor, començaren a arremolinar-se al seu pas i l’empaitaven cap a l’únic camí que ell resseguia, fins i tot, en somnis.

. . .

Eren allà, enmig de les tomaqueres, dues cames femelles i dues d’home a sobre, fent-li burleta, i desbaratant els tomàquets per terra. N’agafà un i la resplendor vermella li recordà el pintallavis de Carnaval. Se l’esclatà al rostre, i després un altre i un altre, per quedar lleig com un dimoni amb banyes. Allò era ell.

Novel.la negra.

Novel.la negra.

La novel.la negra ha experimentat un boom gràcies als autors nòrdics, que l’han tornat a posar de relleu, donant-li un toc diferent. No ha estat només el canvi de paisatge ( de la ciutat a les estepes polars) l’element decisiu d’aquesta diferència (la introducció del fred en els crims representa una innovació cabdal), sinó també i, sobretot, la flexibilitat que li han donat aquests autors al gènere: l’han convertit en el “gènere social” del nostre temps. Així, la novel.la negra reflecteix aspectes com la globalització, la denúncia social, la violència contra la dona, la corrupció política, la immigració, les noves tecnologies, la memòria històrica, la crisi econòmica... S’han abandonat les formes clàssiques, simbolitzades en la figura d’en Sherlock Holmes resolvent el cas, per donar pas de noves, on inclús l’assassinat i el detectiu es queden en segon terme.

La novel.la negra escandinava va començar amb l’objectiu de desmuntar la farsa en que s’havia convertit l’Estat de Benestar, en concret, la imatge de la Suècia dels anys 60. Els autors que l’encetaren van ser la parella Söjwall i Wahlöö, que escrigueren 10 novel.les, entre el 1965 i el 1975, amb el detectiu Martin Beck com a protagonista. En elles denuncien que el model escandinau està corromput des de les clavegueres. Stieg Larsson, el seu continuador més mediàtic, amb la trilogia Mil.lenium, va més enllà i presenta Suècia com una sucursal de l’infern: els jutges prevariquen, els psiquiatres torturen, els policies delinqueixen, els polítics menteixen, els empresaris estafen...

Aquesta visió nova de la novel.la negra ha reeixit amb força avui en dia, ja que la societat del benestar va de davallada a tot arreu (l’augment de les taxes de delicte, de la violència domèstica, del bullying escolar...). Tanmateix, les condicions climàtiques tan extremes de la zona boreal, fa que aquesta davallada hi sigui més acusada, ja que l’individu resta sol, aïllat, sense poder explicar a ningú els problemes personals o socials que té. A més, s’afegeix l’empremta del puritanisme (la religió protestant dels nòrdics), que deixa un complex de culpa difícil d’assumir. Tot això esdevé el brou de cultiu necessari perquè esclati la millor novel.la negra de l’època.

Per altra banda, a la societat escandinava l’interessa l’assassinat com a catarsi per sortir-ne de la soledat. L’assassinat és un assumpte col.lectiu, no és privat com un problema familiar o com el suïcidi. Tothom s’hi pot implicar i això interessa molt als nòrdics. L’element del fred, que hem esmentat abans com aportació sui generis, a més de ser-ne condició de soledat, es pot constituir en l’arma del crim, o bé en l’escenificació estètica de l’assassinat com a “La princesa de gel” de la Camilla Lackberg.

La novel.la negra juga amb els contrasts: quan tot sembla plàcid, aleshores esdevé el crim. I el mateix fa amb la neu nòrdica. El paisatge boreal és pur, mai trepitjat per l’home, d’un blanc impertorbable, i de cop, apareix la sang que ho embruta tot. Aquest contrast colpidor ens fereix, perquè simbolitza la neteja que l’home s’entossudeix a fer per deixar la consciència immaculada de tota culpa. Neteja inútil, davant de l’inconscient que irromp sempre com un terratrèmol.