Diumenge.

Párnaso.

El dia de no fer res. Religiosament, es va establir així, perquè la gent pogués aixecar el cap de les seves feines quotidianes i enlairar-se a altres espais. Siguin de culte, de cultura, o de relació social sense finalitat econòmica. Es tracta d’un repte pel “home faber”, impel·lit sempre a desenvolupar tota mena d’activitats. Amb aquest dia religiós l’home descobreix una altra faceta de si mateix, la de l’home “ludicus”. Un home que pot contemplar la vida d’una manera diferent i jugar amb l’entorn i els altres només per plaer. Així el diumenge es converteix en el dia del passeig, del dinar familiar, d’anar a missa, a un museu, de trobada amb els amics, de veure una pel.lícula o de llegir un bon llibre. Suposa un descans, obrir una escletxa en el temps ordinari per acostar-se als déus de “l’Olympo”, que des dels núvols del Paradís jugaven com els nens a amors i batalles. D’aquesta manera, el diumenge ens assenyala que som més que robots o animals de càrrega; potser som àngels disfressats, o, inclús, herois d’un altre món subtil.

Com la senyora que ens ve cada diumenge a picar la porta i ens deixa un fullet de propaganda de la seva religió. Sempre té paraules amables per dir i, fins i tot, es pren la molèstia d’escriure a mà una nota explicativa per a cadascuna de les famílies a qui acudeix. Amb una lletra de cal.ligrafia impecable ens explica el moment religiós que ens toca viure i ens dóna ànims per sortir endavant. Malgrat t’entestis a dir-li que tens una altra religió o que no t’interessa gens ni mica el tema, ella sempre amb un somriure als llavis s’acomiada de tu i no deixa de tornar a venir el diumenge següent. Quan tanques la porta, el mateix pensament agafa cos: “i això ho fa per no-res, sense esperar-ne res, sense obtenir-ne res a canvi”. Segur que és un àngel o una heroïna d’un altre món.