Fires medievals.

Fira medieval de Calonge.

Els carrers pugen cap al castell, abarrotats d’encuriosits que lluquen les parades plenes de colors llampants. Vermells sagnosos, blaus cridaners, verds avariciosos i grocs colpidors, omplen els estors, les vetes i els adorns de cadascuna d’aquelles casetes semblants als teatrins dels escenògrafs.

Quan s’aconsegueix endinsar-se en una d’elles, després d’empaitar a tort i dret, les mercaderies més extravagants s’ofereixen per agafar-les. Escuts i espases, de fusta i de metall; barrets acabats en punxa, amb vels sedosos de núvia; cascavells que dringuen com el xiulet del vent; essències de perfum, espelmes aromàtiques, pedres màgiques i fanalets que pampalluguen llums estridents. Tot plegat enlluerna i mareja.

Dels taulells més rústics, arriben també les olors de les herbes remeieres, del pa cuit al forn tradicional, dels vins i formatges artesanals, tal com es feien a l’època medieval. Són les olors que es barregen amb el camp visual tan atapeït que ofereix la fira.

Les fires medievals recreen els colors i les olors d’aquella època, a més dels oficis gremials que s’iniciaren al voltant del castell, i de la vida feixuga que portaren els camperols, els comerciants, els soldats i, fins i tot, els frares mendicants que es passejaven per la vila.

També els costums més beneplàcits dels comtes i dels cavallers, com els tornejos amb els cavalls engalanats o l’ensinistrament de les àligues per la caça. Tampoc es queden enrere les dames del castell, que ballaven danses i eren les destinatàries de l’amor cortès dels trobadors.

Els pobles amb tradició medieval arrelada celebren aquestes fires a l’inici de la primavera, pels volts de Setmana Santa. Volen treure’s la fredor de l’hivern i rebre amb els braços oberts la calidesa de la primavera. A més a més d’evocar el passat, l’edat mitjana, que en l’imaginari col.lectiu català guarda un espai rellevant i és quan es constitueixen els mercats, per donar energies noves a aquestes viles.

La fira es tracta d’un reclam turístic important, ja que s’aprofita per oferir els productes locals als turistes, així com la possibilitat d’explorar la vila. La gent de fora, que ve de vacances de Setmana Santa, se sent impregnada de l’alegria del mercat i torna cada any per emportar-se aquells productes únics que no trobarà enlloc.

La celebració d’aquest esclat primaveral mitjançant la fira és propi de les civilitzacions mediterrànies, que ja des de temps pagans començaven l’any coincidint amb la primavera. El cristianisme va adaptar aquest costum, fent del renaixement de la terra el renaixement pasqual. D’aquí també la presència dins la fira de pollets, conillets i xais, que simbolitzen la Pasqua de Resurrecció.

D’aquesta manera, les fires posen de manifest l’acompliment de l’esperança, després de l’hivern de la vida, que la primavera ha tornat a reeixir amb els seus fruits. Tanmateix, l’interès pel patrimoni agrari del país, que va en augment.

                                     

Las procesiones de Semana Santa.

Nazarenos y tamborileros.

Después de la Cuaresma llega la Semana Santa con las Procesiones. Se definen como teatro itinerante, en movimiento, con escenas viscerales en la calle sobre la Pasión y Muerte de Jesucristo. Las escenas producen un impacto visual estremecedor y sobradamente atractivo para los turistas, que se trasladan a los lugares donde se desarrollan.

Las procesiones son herederas de las obras religiosas medievales que se hacían para evangelizar y aleccionar a los fieles. Acostumbraban a complementar los actos litúrgicos oficiales. Al principio, fueron pequeñas representaciones teatrales que se iban repitiendo cada año hasta llegar a ser tradicionales. Al final, se independizaron del acto litúrgico y las cofradías de fieles acabaron por organizarlas.

Básicamente, la procesión se identifica con el camino al Calvario de Jesucristo con las tres caídas. El momento culminante es la Crucifixión que coincide con la Danza de la Muerte. Se realiza el Jueves Santo, por la noche, y bajo la luz de las antorchas se pasean cinco esqueletos: el primero, lleva la daga, el símbolo de la Muerte; el segundo, el reloj que señala la hora de la siega; el tercero, lleva polvo y ceniza, que recuerda el destino del hombre; el cuarto, es el portaestandarte de la finitud; y el quinto, tamborilea.

La procesión, por eso, es más significativa que un espectáculo teatral. Refleja una tradición viva donde la gente se siente vinculada. La calle es el escenario donde tanto los actores, los lugareños, como el público, que se siente implicado, actúan y participan en los misterios de la Pasión.

En una misma actividad y con un mismo objetivo, la escenificación aglutina la diversidad de creencias y motivaciones de cada hombre y mujer: los creyentes que viven el drama de la Pasión, los que se sienten movidos por la tradición de los padres o los ancestros, o, simplemente, los que experimentan el placer de participar en un acto cultural. Se vive en el presente una tradición histórica. Además, de compartir con el vecino una Fiesta muy intensa y de compromiso, a pesar de las vivencias diferentes.

El aprendizaje teatral del público y de los actores es por mímesis. Se transmiten los gestos, las frases, las emociones, la devoción y el clímax. Como se comparte tan intensamente, las rivalidades y las fricciones entre los vecinos desaparecen y se establece una dulce paz. Los portadores y los acompañantes de cada misterio escenificado (las imágenes de la pasión) se han de poner de acuerdo para vestirse del mismo color y con los mismos complementos, marcar los pasos con la música de los tambores…

Tiempo de tregua, de penitencia, de miedo a la muerte, de conversión, de entendimiento y de pasión. Después, la Pascua de Resurrección traerá la alegría de haber vencido a la muerte.

Felicidad.

La felicidad eleva.

La felicidad es un lenguaje que se crea para tolerar la incertidumbre que nos rodea. Se forja en la infancia, cuando el ser humano se siente amado y protegido. Genera entonces unas huellas precoces, un depósito de recuerdos, del que luego se echará mano siempre. En un juego entre lo conocido y aquello por conocer se va trazando un camino que nos permite acceder a la profundidad de lo cotidiano. Ser feliz es hallar dicha profundidad.

Cuando se siente que la felicidad es posible, la vida se torna fecunda y plena. La persona se amplía incitándose a la acción y al deber para con los demás. Pues sabe que la felicidad depende de nosotros, que somos sus responsables. No se trata de una cuestión de suerte, sino de inteligencia, que se puede aprender y desarrollar.

Lo que alimenta la felicidad es el afecto y la gratitud. Para ello se necesita un cierto grado de humildad y sencillez. Entonces circula entre los seres, porque la felicidad sólo respira, vive y crece si se comparte y transmite. Es una riqueza que torna vanas a las demás. Incrementa la empatía y la conciencia de nuestra fragilidad como criatura viviente. Se contagia (la risa contagiosa que eleva a las alturas en la famosa escena del té de Mary Poppins).

La felicidad amplía tanto a la persona que se ve formando parte de un todo. Esta expansión ilimitada del yo combate el hecho de saber que vamos a morir. Cada vez que somos felices nos hacemos inmortales. Abrimos una puerta que nadie puede cerrar. Por eso la búsqueda de la felicidad en esta vida constituye el máximo acto de rebeldía. Con sutilidad el hombre borra la sombra de la muerte que le acompaña desde el nacimiento.

La felicidad eleva hasta Dios, porque hace comprender al hombre su pertenencia a un orden que lo supera y le engloba. Lo acerca a la identidad más elemental: la del ser y sentirse vivo. Aquí se pone de manifiesto el vínculo estrecho entre la naturaleza y la felicidad. Desde la Antigüedad el hombre sigue a la naturaleza (sequi naturam) y convierte el símbolo del Paraíso en un jardín y no en un palacio. Los reencuentros biológicos con la naturaleza alimentan la felicidad del hombre.

Cuando el hombre sabe estar en medio de la naturaleza y aprovecharla, mantenerse apacible ante el retorno permanente de las estaciones, captar la inmutabilidad de los paisajes de su agrado, los vínculos armoniosos entre las plantas y los animales… entonces se deleita con la felicidad elemental del existir. Se siente vivo entre todas las formas de la vida y comprende que es un ser afortunado. La felicidad le acerca al mundo complejo que nos rodea. Por tanto, no es una evasión, sino una integración y motivación para actuar en la vida (a diferencia de la tristeza, que inmoviliza y encierra al hombre en sí mismo). Vale la pena entonces ser feliz y optimista: es la visión inteligente.

L'amistat.

Amigues.

Recordar l’amistat de tota una vida focalitzada en diverses persones que s’han passejat per segments, sense tenir-ne relació, però que a l’unir-se formen una línia, de vegades corba, d’altres recta; el fil vital, que penja d’un somni ennuvolat del Déu dels sentiments.

Escenes d’entesa d’activitats, de desitjos, de pensaments, d’alegria i de tristor. Escenes encadenades que formen un apunt per nodrir la personalitat de l’ésser que creix i es fa gros de moltes ventures.

Esdeveniments impossibles de preveure, però que surten al pas i proven al subjecte perquè es desenvolupi. I el jo ho fa, acompanyat de llaços amistosos.

Si agafem un llaç qualsevol, potser el primer, trobem la bicicleta que pedaleja fins a tu, per sentir l’aire de la velocitat al rostre, la intrepidesa i la mesura dels perills físics. Les primeres esgarrapades, cops i, fins i tot, el manillar de la bicicleta enclavat a les costelles. Els primers temptejos pels carrers engravats sota el sol de l’estiu, i les onades que giravolten i se t’emporten fins a la sorra de la platja, mentre cridem: ja tinc nou, i jo, onze anys!!

Un altre llaç i ve la moto, l’amiga que et recull i se t’emporta per xerrar i fer coses encara més arriscades, com llençar-nos des d’una roca foradada fins a la mar. I cridar, sempre cridar per empassar-te la por.

Més llaços que t’ensenyen a tocar la guitarra, a preparar una amanida o un pastís, a beure sangria mentre el sol t’escalfa en un terrat i acabes dient bajanades i rient com una boja.

Giragonses i surten més llaços, les amigues que ja tenen el cotxe i es passen la nit conduint. Tant és el destí, només compta el fer via. L’atzar que afavoreix els encontres en els llocs més inversemblants.

I els llaços estudiantils, recorrent etapes dures de fer colzes, on es comparteixen esquemes, exercicis i comentaris. A més de parlar sobre les banalitats de la vida. Conflueixen aquí també els viatges de fi de curs, les colònies i els camps de treball amb una convivència molt intensa. Nits sota els estels i caminades llargues que serveixen per estrènyer encara més els llaços.

De tot això, la personalitat resulta conformada i la marxa enrere resta del tot impossible. S’han establert els sentiments, el tarannà de la persona: més amable, més competitiva; o més passiva i equidistant. Els pensaments, en canvi, són variables i evolucionen. No depenen tant de l’amistat o de la família, sinó de l’esforç individual per autosuperar-se.

Si el Estado desaparece...

Amor humano-robot.

Si el Estado desaparece no es una oración condicional, sino una afirmativa que en breve acontecerá, pues la nueva era se agolpa a la puerta y no cabe vuelta atrás. La tecnología está destruyendo el sistema vigente, del que la crisis crónica que vivimos es solo el reducto del mal ocasionado. No habrá trabajo, ni negocios, ni comercio; el circuito telemático y robótico acabará desempeñando todas las funciones. El hombre perderá el papel de trabajador y el Estado, su existencia, pues no tendrá a quien recaudar. Tampoco quedarán funcionarios, ya que ningún ente público los podrá financiar.

Lo cual abre dos frentes: primero, no cabe la idea de creación de nuevos estados (sean secesionistas o unionistas); segunda, la posibilidad de retroceso a comunidades primitivas de economía autosuficiente. Finalizado el neoliberalismo, o vamos hacia atrás o hacia adelante. Volvemos a la tribu o vamos a una comunión insólita con la tecnología. Dicho de otra manera, nos casaremos con las máquinas para sobrevivir, pues ellas nos darán de comer. Los robots adquirirán sentimientos humanos, gustos y predilecciones. Escogerán a hombres y mujeres como sus preferidos, tal cual dioses del Olimpo encandilados por la belleza, la sabiduría o la bondad de un Aquiles o de un Paris. Los favorecerán y los transformarán en héroes. Éstos, a su vez, ayudarán al resto de los humanos para no morir en una soledad perfecta. Porque el héroe sigue siendo humano, y los humanos viven de imperfecciones y fango.

Por tanto, se establecerá una nueva jerarquía, no muy alejada de aquellas películas de Schwarzenegger en las que las máquinas reinan. No obstante, no se enemistarán con el hombre, ya que no tienen necesidad de ello y el amor imperará.

Surgirá una nueva astrología en la que los horóscopos humanos se mezclarán con los circuitos sintientes robóticos. Y el sexo ya no será sexo, sino súper-sexo: se tocará justo donde se ha de tocar, sin errores ni frustraciones coitales. Los hijos serán in vitro, y las propias máquinas los incubarán, haciendo honor a la versión orwelliana (como Julio Verne, George Orwell en 1984 fue un adelantado a su época).

Ni Estado, ni especuladores bursátiles: no quedará nadie detrás de las máquinas. Los medios y las estructuras de producción se independizarán del hombre. Con ello, tanto la izquierda como la derecha se volatizarán. Las cuestiones políticas serán disueltas y el bien común no representará tarea alguna. La tecnología proporcionará la mejor enseñanza, la mejor sanidad, la mejor justicia… Y será universal, alcanzará a todos los rincones de la tierra. Como humanos, negociaremos el nuevo papel de compañeros de las máquinas. Las integraremos plenamente en nuestra vida y ellas a nosotros en la suya. Apostarán por nosotros, conociendo el campo de acción posible que nos ocupa.

El hombre, cada hombre, será más hombre. Desarrollará sus potencialidades al máximo, sin que nadie ni nada le coarte. Solo principios filosóficos de razón, como el imperativo categórico, regirán su conducta (un hacer universal, teniendo en cuenta a los otros y al medio). No obstante, el sentido, el motor vital del hombre, seguirá siendo mítico. Ninguna máquina podrá concedérselo.

La plaça de San Marco de Venècia.

Venezia.

El fred insuportable de l’època de l’any en que vam anar de viatge a Venècia i la pudor de les seves aigües tèrboles, van fer que em fixés en les cares dels homes i dones que creuaven la plaça de San Marco. Potser per veure si ells sentien el mateix. Volia contemplar tremolors i cossos contrets; en canvi, vaig observar l’inrevés: gent esvelta i elegant, rostres perfilats de models, ulls clars i marrons, macos; cabells ben pentinats i expressions de no ser-hi en aquest món. Els venecians superaven les incomoditats de l’entorn amb un posat que els elevava per sobre de les circumstàncies. Si més no, actuaven tan exquisits com el Carnaval que els hi dóna fama.

Mirar-los era com esguardar aquelles màscares i disfresses perfectes, lluents i multicolors, dissenyades amb les línies mestres de l’estil d’una altra època. L’època del Barroc, on les corbes i els plecs infinits de colors vibrants del seu art resplendien en les fisonomies dels homes i dels edificis, reflectits en aquestes mateixes aigües estanques.

Els canals que les contenen són també canals de temps, que porten el passat als seus habitants perquè convisquin sempre amb ell. Els canals i els ponts alliçonen els homes a no perdre el tarannà venecià. I els venecians no poden desfer-se’n. L’estil els acompanya com la transformació de Circe acompanyava al Barroc.

Circe, el símbol del Barroc, és la deessa mitològica grega de la transformació. Va convertir els homes d’Ulysses en animals. És la mestressa del món de les formes en moviment. La que cerca les variacions que alteren la realitat. La que provoca les imatges fluctuants dins de la inestabilitat, com els reflexos dins de l’aigua, o el moviment que corre a través del mirall líquid.

Els homes, en aquest context, apareixen encerclats entre el que són i el que semblen ser. Els venecians basculen entre la màscara i el rostre veritable, com formes que s’esvaeixen. Així és Venècia, un mirall líquid que ofega els carrers, els edificis i la gent. Figures que no poden restar quietes i estables, sinó fluir, nedar en el medi com les gòndoles que recorren els canals. Els gondolers amb els seus cants, afegeixen la música al desplaçament de l’aigua, per donar un caire de irrealitat, de somni malmès.

Ciutat malmesa, a punt de ser enderrocada per la mar que la llepa, sobreviu gràcies als somnis de la decadència, de l’esgotament de la perfecció estètica. L’abandonament dels trets clàssics per cercar un altre tipus de bellesa que sorgeixi del moviment. Al bell mig de la plaça San Marco, la gent es desplaça i el rellotge pica el temps que s’escola en aquest moviment de nau. Tots som mariners.

I em ve al cap “La mort a Venècia” de Thomas Mann. L’anar a morir a Venècia, de bellesa decadent. Es pot morir de bellesa? En aquesta ciutat sí, perquè és un viatge de no tornada.

Mans de papallona.

Mans de papallona.

Dues amigues i un home, un estel de tres puntes que es tornen romes de tant empaitar-se per surar un camí únic. Un camí que comença amb l’amistat ampla, riallera, d’uns éssers sense complexes, que travessen camps purs fins arribar al primer congost. L’han de passar estretament, tan junts que les ànimes adormides es desvetllen i comencen a reclamar el que els cossos callaven: l’amor.

L’amor és lluita, batalla cruel per posseir l’exclusivitat. Dels tres, dos ho aconseguiran; tanmateix, restarà una dona sola que haurà perdut l’amor i l’amistat. Una dona que ho havia donat tot per l’amiga, una dona que s’havia enamorat com una fera de l’home. Ara s’ha quedat esguerrada, amb el cor trencat, i ja no sap cap a on mirar. El camí s’ha tallat per a ella, la foscor li ha envaït l’esperit. Es tornarà dolenta, si vol vèncer la tristesa i sobreviure al demà. Farà coses mal fetes i provocarà esgarrifances a tothom. Ningú l’entendrà, la prendran per boja. Serà l’exclosa.

La dona exclosa rau en el límit de la vida, entre el dia i la nit. Beu de les arrels sucoses d’arbres tallats pel mig, en boscos molsosos, en deserts de runes, plens d’escorpins. El verí li vessa pels peus nus que trepitgen bassals d’aigües putrefactes. Malalta, inflamada de pus, prefereix la soledat a la hipocresia de la compassió. La bona gent, que l’insufla ànims; la mala gent, que aprofita la seva desgràcia.

Eremita de muntanyes, es vol curar tocant el cel amb mans angelicals. Perquè seran les mans les que la salvin, com als homes primitius, esmerçant eines per sobreviure. Mans de papallona, modelant el cos i l’ànima; mans de porcellana que construeixen el que la ment vol veure. Un paradís de color on la beneita trencarà el mirall com l’Alícia, i sortirà a un altre món.