La senyoreta de l'Escala.

Víctor Català.

De la muntanya de Montgrí fins a la plana, la senyoreta de l’Escala refà literàriament la Solitud de l’ànima. La Caterina Albert (en Víctor Català) narra la cruesa de la vida i la bellesa del paisatge en una de les millors novel.les modernistes, tot i fent seva la frase de Marfany: “L’art com a passió, l’art com a rebel.lió”. I és que la senyoreta de l’Escala forma part de la Lliga Regionalista, del Modernisme, i de la independència de l’art, des d’una vessant femenina prou intel.ligent com per atraure les preguntes que no tenen resposta.

De tot plegat, al 1923 va ser nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, convertint-se en la primera dona que accedeix a una de les institucions de més alt prestigi a Catalunya. La Caterina, en els seus escrits, parteix de la vivència interna per produir un efecte devastador: descabdellar la realitat establerta i objectiva, i descriure el que ja no és sòlid ni estable. Per aconseguir-ho, construeix un laberint ple de simbolismes, ambigu i obert, que circumscriu un fragment significatiu de la vida dels seus protagonistes.

Com el seu plantejament és modernista, utilitza els clarobscurs, l’acoloriment, els tons i la pinzellada lumínica, a més del lirisme de la prosa poètica, per la composició i els escenaris. Quant a les idees, predomina el món d’oposicions (home/dona; bo/dolent). I és que la Caterina es capbussa en la càbala i el platonisme, fruïts de la cerca d’espiritualitat de l’època, on el positivisme del dinou cercenà el pensament tradicional, deixant que la matèria ho impregnés tot.

La concepció positivista o científica de finals del s.XIX creia en un determinisme inexorable de la matèria, explicat per les lleis de la inèrcia i de la casualitat. La fita del Modernisme consisteix a trencar amb aquesta fixesa, jugant amb l’ambigüitat, el món oníric i simbòlic. L’artista serà l’artífex d’aquest joc, qui escorcollarà els racons foscos de l’ànima humana, per transmetre una realitat suggerida que transcendeixi el naturalisme determinat. El món de l’art es tornarà així autònom, aristocràtic i professional. Abastirà un cosmopolitisme que lluitarà contra la vulgaritat o manca de sensibilitat del localisme, i s’inserirà dintre de la societat industrial com una professió més a dedicació plena. L’artista adquireix la dignitat de l’iniciat: és qui sent i parla el llenguatge de l’univers, qui ens obra el ritme universal.

Podríem parlar d’un esoterisme modernista, d’impulsos òrfics com a eina de penetració en l’ombra, per trobar la clau perduda dels enigmes radicals de l’existència (la vida, la mort, el més enllà). És el desig de conèixer les coses invisibles, d’auscultar el cor de la nit, de nomenar allò innomenable per crear. De posseir la paraula màgica, musical, que encarni la bellesa més elevada, l’harmonia de la creació. Aquí coincideixen el pensament hebreu i el platònic, en la relació perfecta entre els elements de la creació, en copsar l’harmonia de les esferes, la música celestial, perquè els homes la sentin i els ajudi a viure i a oblidar. Només amb una concepció aristocràtica de “l’art per l’art” s’aconseguirà, i a això es dedica, precisament, en Solitud, la senyoreta de l’Escala.