El culte a la fotografia.

Daguerrotip.

Tot va començar al s.XIX, quan Niepce i Daguerre, després de cinc anys d’esforç ininterromput, van aconseguir fixar dins d’una càmera fosca les primeres imatges fotogràfiques. Experimentaven amb una tècnica nova al món material (plaques de plata iodada exposades a la llum) i obriren un món d’ànimes inesperat (els rostres d’uns éssers que els miraven fixament). Havia nascut la fotografia.

Al començament, es va considerar una blasfèmia el fet d’apressar aquests miratges fugaços de manera tècnica. I és que a la fotografia sortia quelcom especial que no podia abastir la pintura ni tampoc cap altre mena d’art. La compenetració de la tècnica i l’objecte retratat creaven una aura màgica: l’aparició d’una llunyania. Un esperit que no es podia consumir ni tampoc silenciar, però que reclamava el seu nom. L’espectador cercava en ell l’espurna de l’atzar, el lloc inversemblant on nia el futur, descobert, tot mirant el passat fixat a la imatge.

Aquest encant era producte de la naturalesa que parlava a la càmera, que era diferent de la naturalesa que ho feia als ulls. Es tractava d’un espai elaborat, no natural, que alentia un gest inconscient i desapercebut. La fotografia amb el retardador i els augments ho va aconseguir. Feia de psicoanàlisi de l’inconscient òptic, obrint aspectes fisiognòmics minúsculs. El model o subjecte d’aquest art nou també posava de la seva part, ja que havia de restar immòbil durant llarg temps, donada l’escassa sensibilitat a la llum de les primeres plaques. Per això, impactaven tant. Eren gairebé actors que havien de viure i créixer durant l’instant fotogràfic, i s’envoltaven, a més, d’un escenari. Es construïen bastides per l’allargada de l’exposició, amb punts de recolzament (columnes, seients, cortinatges) on situar als models. La fotografia es convertia així en teatre i també en producte comercial: al 1839 es pagava 25 francs d’or per una placa, i es desava dins un estoig de luxe, com si fos una joia. La industrialització de la fotografia es desenvolupà ràpidament amb el retrat.

El retrat fotogràfic ha permès que donem la volta a aquell sentit primitiu de la imatge com a caçadora de l’ànima (pintura rupestre). El pensament primitiu contenia una lògica simbòlica d’associació, segons la qual un objecte es podia posseir a través d’una part seva, com la petja, l’ombra, o la imatge. Així fotografiar algú representaria retenir la seva essència (als poblats primitius, avui en dia, els homes encara són reticents a fotografiar-se per aquest motiu). Ara per ara, tanmateix, no es rebutja aquest sentit: la imatge continua formant part del pensament simbòlic, però d’una manera diferent. Ja no es tracta de caçar o segrestar ànimes, sinó de conferir l’ànima o la certesa a la realitat gràcies a la imatge. La fotografia ha fet que la realitat es sostingui per la imatge, com si fos la prova judicial necessària que constata que allò que ha succeït és real. Per això, tothom es vol retratar (selfis), per a senyalar que és cert que ha estat en aquell lloc o amb aquella persona.

La clau d’aquest fenomen rau en la necessitat de l’home de posseir el món. La realitat mateixa no es pot posseir; tanmateix, les imatges sí, i també ser posseït per elles. D’aquesta manera, la fotografia ens ha canviat la mirada que tenim del món. Amb ella podem apressar totes les temàtiques i des de tots els angles possibles. Fins i tot, el que és discontinu a la realitat, mitjançant les imatges, ho podem unir i explicar-ho. Accedim a realitats llunyanes e imposem que es detinguin i ampliïn. Magnifiquem els detalls, els juxtaposem, relacionem qualsevol cosa amb quelcom. És un mitjà que pot transformar la realitat, i també la conducta (predir-la o interferir en ella). Ofereix possibilitats de control inimaginables i augmenta la nostra experiència. Per això, preferim aquest món de semblances, de petges de les coses reals. Creiem que així trobarem l’estructura del món, que li traurem la màscara i l’embellirem. Revelarem la seva realitat oculta. Veurem de nou els objectes sense el seu context.

Antropològicament, el fenomen fotogràfic ens deixa sortir de la zona de confort, de la seguretat i del tedi d’un món massa racional i convencional. No obstant, mirem més enllà però no intervenim. És el “voyeurisme” de la fotografia que relaxa la consciència i fa que l’home es posicioni davant el món de manera covard. L’informa del que passa, però sense demanar-li cap mena d’esforç. De fet, per aquesta mancança, és la font d’informació de la gent inculta, tot resultant ser, d’altra banda, enganyós, per expressar una disponibilitat falsa del món. La imatge unifica la significació dels esdeveniments: fa que allò succeït sigui sempre de la mateixa manera. En canvi, en el món real ningú sap el que succeirà.

Filosòficament, seria un coneixement d’ombres: el que es donaria dintre de la caverna platònica. Conta el mite que una sèrie d’homes vivien a dins d’una cova, encadenats davant el present, sense altra visió que les ombres projectades per un foc invisible. De cop i volta, a un d’ells se li allibera i se li ofereix la possibilitat de veure les coses reals que projecten les ombres. Tanmateix, l’alliberat s’aferra a les ombres, perquè no pot copsar el canvi operat. I és que allò veritable és canviant segons la situació de l’home, mentre que les ombres són sempre les mateixes. És el coneixement fàcil vers el dificultós. Per això, finalment, quan l’home torna amb els encadenats per alliberar-los, aquests el maten. La conclusió tràgica seria que als homes no se’ls pot alliberar de les imatges.

Les imatges, però, socialitzen, fan que tothom pugui compartir experiències. El primer ús popular de la fotografia va ser la commemoració dels assoliments dels membres de la família. La fotografia es converteix així en el ritus de la vida familiar. Tothom participa de l’experiència d’un passat que fomenta el sentit de família. En el cas que ens ocupa, de les fotografies a la Costa Brava, es tracta de moments privilegiats posats a disposició de la gent perquè puguin participar de la història i la bellesa d’aquest entorn privilegiat únic. Es sintetitza tota la vida de l’espai esplendorós en una aparició momentània, que reuneix el present i el futur amb el passat. El passat va ser la Costa Brava abans de la Costa Brava, recollit en fotografies de plaques de vidre capturades entre 1908 i 1935. Mostren el rostre menys conegut de la Costa Brava, quan començaven a arribar els primers turistes. Malgrat tot, les imatges són d’una modernitat sorprenent, i a través d’elles, podem interpretar allò que no vam viure. I és que quan mirem una fotografia deturem l’espai i el temps. Fem un tall profund i petrifiquem el passat en un present etern. L’espai que una vegada va ser, torna a ser evocat, i no com a record personal, sinó com la mirada col.lectiva que accedeix a un culte en el temps.