Cambó, la Lliga, i la Mancomunitat.

Francesc Cambó.

De les moltes converses a la llar de foc, en sortí un polític, un home pràctic, poc donat a sentimentalismes patriòtics, perquè era imprès per la idea moderníssima d’eficàcia i sentit comú. Francesc Cambó, nascut al Baix Empordà, llicenciat en Filosofia i Dret, mecenes d’activitats artístiques i culturals, fundador de la Lliga i de la Mancomunitat, diputat per Barcelona, lluità fins a la fi per un pactisme on tothom pogués cavalcar cívicament: des del rei Alfons XIII fins al catalanisme més arrelat.

Va ser el primer polític català d’àmbit universal, i per aquest motiu, el més odiat. Lligat al Modernisme que triomfava en totes les manifestacions artístiques i socials, va ressuscitar junt amb l’arquitecte Puig i Cadafalch, les Festes de la Mercè, fent de la seva mitologia popular, la gran Festa de Catalunya. Gran organitzador, ministre d’Hisenda i de Foment (s’ocupà de la xarxa ferroviària nacional i fundà la Companyia Hispano Americana d’Electricitat), també creador de la Fundació Bernat Metge (projecte editorial que va traduir al català els textos clàssics grecs i llatins), de l’Exposició Internacional de Barcelona del 29, de la Fundació Bíblica Catalana i de la Fundació Cambó de la Sorbona de Paris. Patrocinà la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, a més de deixar un llegat de pintura antiga extraordinària repartit entre el Museu del Prado i el MNAC.

Com a dirigent de la Lliga Regionalista, més endavant dita Catalanista, va assolir la Mancomunitat de Catalunya al 1914 (institució d’autogovern regional sobre la base de les quatre diputacions provincials i presidida per Prat de la Riba). Constava d’una Assemblea General, Presidència, i Consell permanent amb tot un organigrama molt avançat de conselleries per atendre les necessitats de la població, tot desenvolupant una gran funció educativa i cultural. Així es fundaren escoles tècniques d’agricultura, industrial, de treball, de bibliotecàries i d’administració. A més d’institucions d’alta cultura com l’Institut d’Estudis Catalans o la Biblioteca de Catalunya. No deixaren de banda tampoc les infraestructures i els subministraments, la formació professional, la creació d’una xarxa de biblioteques, la normativa ortogràfica de Pompeu Fabra i la renovació pedagògica (s’implantà el mètode Montessori).

Destacarem, però, especialment, l’acció bibliotecària, per ser la més avançada en el seu temps i molt propera a la funció actual de totes les biblioteques del món. Sota una visió d’impuls democràtic autèntic es volia implantar la lectura pública de tal manera que tothom tingués lliure accés al fons, mitjançant el préstec de llibres, les sales públiques de lectura, la creació de guies i, sobretot, la formació de personal per a desenvolupar aquesta funció. D’aquesta forma, s’unificaven els criteris de catalogació, s’adoptà el sistema Dewey, i els catàlegs de cada biblioteca eren coneguts per les altres (a més que totes posseïen el de la Biblioteca de Barcelona). Al 1920 es creà la Central de Biblioteques Populars que les coordinava a totes, comprava els llibres i el material, elaborava el catàleg sistemàtic i organitzava les reunions tècniques de les bibliotecàries. Van haver-hi dues: al 1921 tractaren sobre “El llibre per als nens” i al 1922, “La lectura del llibre de tècnica”. La col·laboració amb l’Escola i el Consell de Pedagogia era constant. Es tractava de desvelar les curiositats adormides de la gent i que tothom pogués tenir un itinerari propi de coneixement. Mai no s’havia fet tant culturalment com en aquella època!