Gegants.

Ball dels gegants.

El pas de la primavera a l’estiu es corona amb la festa de Corpus. La celebració del dia de l’Eucaristia apareix al s.XIII, enmig d’un maremàgnum de moviments herètics (càtars, valdesos, dualistes), de mitologies antigues relacionades amb la natura, i del dogma de l’Església oficial. El poble, en aquell temps, se sentia més atret per aquests corrents herètics i les mitologies que no pas pel que oferia l’Església catòlica. Per aquest motiu, i arran de les visions de la beata Juliana de Bétine, es va exaltar la festa del Cos de Crist com una festa lúdica i propera a la natura, tot situant-la a l’etapa de més celebracions del ressorgiment de la vida. Així l’Església guanyava punts, aplegant els elements cívics, religiosos i populars. El més popular d’aquesta diada va ser la processó, on s’hi troben el culte a la natura (catifes de flors), les forces vives de la població (desfilada d’estaments socials), i l’aparició de personatges mitològics per a instruir a la població en la tradició. D’aquí van sorgir folklòricament els gegants.

El gegant és una figura mitològica present a moltes cultures (titans, ciclops, Atles, Thor, Gargantua, Goliat...). Es tracta d’un símbol primordial i essencial per a explicar els orígens de la comunitat. És un mite cosmogònic de força i de poder que sublima la figura humana. Representa el que cal destacar dels humans, com la protecció o el temor. Així, tenir-ne un gegant a la comunitat, manté la unitat i la llibertat del grup com a símbol d’home col.lectiu o de la força de la comunitat. És el tòtem del poble.

El ball dels gegant a les processons transmet, a més, la memòria de manera teatral o la història en moviment. La història pot ser la reconstrucció d’un personatge temut, o bé la d’una persona d’alçada per la magnitud de les seves obres. I és que el mite del gegant prové de la fixació de la infantesa, quan el nen se sent envoltat per la grandària dels fets dels adults.

El primer gegant documentat apareix en el “Llibre de Solemnitats de Barcelona”, citat com “Lo rei David ab lo giguant”. Formava part de la processó de Corpus de 1424. Després, les informacions sobre gegants, cavallets i bestiari se succeeixen constantment fins al s.XVIII, tot augmentant la seva funció lúdica i popular. Apareixen Goliats, Samsons, Sants Cristòfols, i també altres personatges com el gegant Ferragut sotmès al poder de Sant Ramon de Penyafort. A mida que perden el sentit bíblic inicial i encarnen personatges més humans, sorgeix la parella del gegant: la geganta. La primera documentada és a Girona l’any 1557, després vindrà la de Barcelona i la de Vilafranca del Penedès.

Al llarg del s.XIX, els gegants apareixen sovint a les festes de barris que es fan per la diada del sant del barri o de la població. Arran del seu èxit, es faran trobades de gegants com la de Sabadell al 1930, o la primera de totes, la de Barcelona al 1902. Va ser gràcies als regidors de la Lliga Regionalista que, amb Cambó al capdavant, i ajudat per l’arquitecte Puig i Cadafalch, van fer de la Festa Major de la Mercè, la Festa de Catalunya. Entre molts altres actes, feren la concentració de “Gegants i monstros antichs”, considerada com la primera trobada de gegants.

Tot i així, posteriorment, amb la crema de les esglésies durant la República, van desaparèixer molts gegants com els de Santa Maria del Mar, quan van calar foc a la basílica l’any 37. Acabada la guerra, els gegants tornaren a sortir per Corpus i es construïren el nombre més gran de parelles. Com a tòtems del poble, i fins ara, han patit també les seves vicissituds.