Tarradellas.

Tarradellas.

Hi ha línies a la història que es deixen de banda, perquè apareixen forces subterrànies que no només les volen desplaçar, sinó també soterrar. En Tarradellas va ser una d’aquestes línies desaparegudes. Gràcies al decret llei del 77, signat pel president del Govern Adolfo Suárez i pel rei Joan Carles I, s’anomena president de la Generalitat de Catalunya a Josep Tarradellas Joan.

El restabliment de la Generalitat tenia per fita dos objectius històrics: restablir per la monarquia allò que la monarquia mateixa havia abolit al s.XVIII, i donar relleu a un plantejament diferent del catalanisme que havia restat sempre en mans republicanes.

Tarradellas simbolitza el pluralisme polític vers la unilateralitat. En la seva entrevista amb Pilar Urbano, dies abans d’arribar a Catalunya, es defineix així: “Torno per treballar per Catalunya i per Espanya”. “Sóc federal d’Europa. D’Espanya respecte a Europa”. “La Generalitat, si Espanya no anés, no ens serviria per a res”. “Malgrat les pressions, no vaig formar govern a l’exili. D’aquesta manera, vaig evitar una guerra civil i que ara a Catalunya tinguéssim una altra ETA”. “Sóc un nacionalista català liberal d’esquerres, republicà, que estima a Espanya i que creu en Déu. Sóc catòlic”. “El rei ha fet possible que torni”.

Després de quaranta anys d’exili tornava a la Generalitat amb un senzill “Ja sóc aquí”, sense rememorar un passat tortuós que podria manllevar el nou camí encetat per tots. Del seu discurs com a president després del jurament destaca: “Sóc el president de tots els ciutadans de Catalunya, dels nascuts aquí i dels que provenen d’altres pobles i estimen també Catalunya”. “Des de la Generalitat, Catalunya contribuirà a fer una Espanya justa i democràtica”. Va nomenar a Pere III, Francesc Eiximenis i al professor Vicens Vives (el seu amic malaguanyat, com ell diu). A continuació, el president Suárez va lloar el tarannà pacífic, sense enfrontaments, violències o accions de força, en el restabliment de la Generalitat. L’autonomia va néixer, així, en un marc de respecte, democràcia i comprensió per part de tothom.

L’esment a Vicens Vives no és baladí. Mestre d’historiadors, gironí i amic sense condicions de Josep Pla, considerava que la historiografia derivada de la Reinaxença tenia una visió nacionalista interessada i amateur que no corresponia amb l’objectivitat dels fets històrics. Va desenvolupar, llavors, tota una renovació historiogràfica avalada per les noves corrents d’historiadors europeus (Toynbee, Lucien Febvre o Fernand Braudel). Aquesta renovació, però, va quedar soterrada amb el pujolisme.

Finalment, cal dir que l’al.lusió de Tarradellas a Eiximenis també és significativa. Un altre gironí, que visqué als regnats de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí l’Humà, i que defensava tant la monarquia com el pacte polític: el poder polític ha de ser paccionat, basat en pactes i lleis establerts per tots. No cal dir que Pere III, així mateix esmentat per Tarradellas, va ser una altra figura rellevant pel seu pactisme en els territoris de la Corona d’Aragó.

Tarradellas va finalitzar la seva vida política amb una profecia que, malauradament, s’ha complert. Al 1985 va dir referint-se a Pujol: “a Catalunya hi ha una dictadura blanca molt perillosa, que no afusella, que no mata, però que deixarà un llastre molt fort”.