Avicena.

Ibn Sina és un filòsof persa de l’època medieval i d’orientació neoplatònica. Gràcies al compendi que va fer d’Aristòtil, del platonisme i de les creences islàmiques va poder sorgir el posterior pensament cristià medieval.

Per Ibn Sina l’ésser és el pressupost bàsic de tota ciència, que es manifesta en les coses sensibles, i per això és l’objecte indirecte del coneixement. La ciència que se n’ocupa és la Metafísica, que prescindeix de les característiques accidentals amb que apareix l’ésser a la naturalesa. Com que la Metafísica s’eleva als primers principis i al Primer Principi Absolut (Déu), se l’anomena també ciència divina.

Per arribar a l’ésser es pot partir de l’experiència de les coses concretes, però també i, fonamentalment, per la intuïció. Ibn Sina l’explica amb la metàfora de l’home volador: “Un home amb els ulls tancats, que es sosté a l’aire i que no es troba a si mateix. Malgrat això, de no experimentar cap cosa externa, sap que existeix”. Aquesta metàfora és el precedent del cogito cartesià, o inclús, descriu l’agustinisme.

L’ésser es diu de moltes formes: la que constitueix les coses reals, la que forma la seva representació abstracta, i la que assenyala el signe intencional. Aquesta intenció pot ser directa (intentio prima), que es refereix a l’objecte primer de l’enteniment o individu concret; o indirecta (intentio secunda), que es refereix a l’objecte segon o el coneixement que tenim de l’ens real.

L’ésser també es divideix en graus: el “ser per se” que és la substància, i pot ser una forma immaterial separada (acte), seria el cas de l’àngel; o pot ser una forma material (acte), el cas de l’home; i, finalment, la matèria, que és en potència. El “ser in alio” serien els accidents de la substància. I després vindrien les negacions i les privacions de l’ésser. El que no és existent pertanyeria a la forma del signe intencional, que fa referència a alguna realitat però sense l’existència en un objecte extern.

Fora de Déu l’existència seria un concomitant no-necessari de les essències. S’estableix així la distinció real entre el que és en sí possible i el que és necessari. Déu és l’ésser necessari, així com els seus atributs, e irradia la seva bondat a la manera neoplatònica. Amb aquesta concepció Ibn Sina va tenir problemes amb el Corà que proclama l’absoluta unitat i simplicitat de Déu. Ho solucionà afegint a Aristòtil: les coses, en canvi, són només possibles (no poden existir per si mateixes); si passen a ser existents o necessàries és només per Déu. Déu és l’únic necessari “per se”, sense que hi hagi separació entre l’essència i l’existència.

Altres distincions de Ibn Sina són: la singularitat que prové dels individus existents, mentre que l’essència és indiferent a la manera en què existeix. L’intel.lecte especulatiu (la facultat de rebre les essències universals), de l’intel.lecte pràctic (facultat del coneixement particular que regeix les accions). L’Intel.lecte Agent fa passar l’intel.lecte humà de la potència a l’acte. Aquest es divideix en intel.lecte adquirit (el més elevat), l’intel.lecte en acte (el que assimila intel.lectualment les formes intel.ligibles), l’intel.lecte-hàbit (preparat per l’Agent cap a l’acte), i l’intel.lecte en potència o material (facultat de rebre les formes abstretes de la matèria).

Després hi són les intel.ligències (àngels) que posen en moviment les deu esferes celestes. I la multiplicitat on radica l’origen del mal e inevitable en el món de la matèria. Només l’esforç racional de l’home ho evita. La raó, gràcies a l’acció il.luminadora de l’Intel.lecte Agent, col.loca els nostres actes en la direcció encertada. Ibn Sina concilia així el saber revelat amb el coneixement natural mitjançant l’especulació racional.