Mercè Rodoreda i la Mort.

Mercè Rodoreda.

Viure a Romanyà i pensar la guerra en clau simbòlica, això és el que va fer Mercè Rodoreda en les darreries de la seva vida, després de viure moltes guerres i exilis. La seva vida va ser “una aventura tràgica”, com la de tot home que s’encamina cap a una guerra. Primer, la il.lusió de trencar amb els convencionalismes d’un entorn planer; per, suposadament, eixamplar un jo avorrit de si mateix. L’experiència de la guerra, tanmateix, no eixampla pas el jo, sinó que porta la condició humana fins al límit, allà on rauxa la inhumanitat expressada en la mort i en el mal absolut.

Segon, veure com la relació entre amics o germans es transforma en una relació d’enemics, quan els posicionaments polítics s’han tancat i el diàleg ja no és possible, aleshores, s’arriba al pensament que l’altre ésser humà sobra, i comença l’extermini.

Tercer, arribats a aquest extrem, l’aventura esdevé l’Apocalipsi, on s’ha de conviure amb la Mort, la Fam, la Malaltia, i la Desesperança que porta a la bogeria i al buit. Tant els soldats com els milicians, els desertors, els exiliats i la població civil, ballen una dansa macabra que fa impossible tornar a la vida quotidiana.

Finalment, sorgeix el problema del futur. Els supervivents, esguerrats física o psíquicament de la guerra (ningú surt d’aquesta experiència indemne), i com l’àngel de la història, resten girats d’esquena al futur. Només poden veure el passat, un cúmul de runa a sobre de runa, i per molt que vulguin despertar als morts i recompondre allò esgarrat, una tempesta els arrossega pel temps irreversible.

És, llavors, quan es planteja el problema de la memòria i de l’oblit. S’ha d’oblidar per poder viure i no portar malastrugança als descendents. Si més no, s’escriu la història dels vencedors, i els vençuts són així trepitjats per segon cop. Seran els fills i els néts dels vençuts els que rescatin la seva memòria, quan se n’adonen del patiment soterrat dels progenitors.

Mercè Rodoreda és una supervivent que decideix no esperar als seus descendents per obrir la memòria de l’oblit. El fet de ser-ne una exiliada li facilita el repensar la guerra des de la llunyania, en el temps i l’espai. El poble de Romanyà de la Selva resulta l’entorn ideal per a desenvolupar aquesta tasca. Fa servir el simbolisme poètic amb la fi d’afrontar la mort i el mal que comporta tota guerra: “Les estrelles ploren perquè hi ha guerra. Estan cansades de veure tanta mort”. “La guerra és un caminar per terres desconegudes”.

La terra desconeguda per a l’home és el reialme de la mort. La mort és igual per a tothom, però cadascú la viu d’una manera diferent, personal. Es situa en la part més externa de la vida i, a la vegada, constitueix l’interior més fons de l’home, perquè tot el que aquest fa i és té lloc segons la intenció de traspassar els límits de la mort. És l’únic ésser que ha somiat amb la immortalitat.

D’aquesta manera la mort pertany a la vida: és la seva fi i el seu sentit. L’home es troba en la necessitat d’experimentar la mort (aquest és l’inconscient irracional de la guerra); tanmateix, ningú pot morir per un altre (cada mort és intransferible). Només es pot experimentar la solitud davant la mort, mitjançant la solitud al costat del mort. Es participa en la seva agonia, en l’anticipació immediata del morir, com a manera d’intentar comprendre allò irremeiable i que constitueix l’existència humana: un anar acomiadant-se contínuament de tot. L’experiència de veure morir algú ens deixa essencialment afectats, perquè ens senyala la naturalesa del nostre propi morir.

La mort és una forma simbòlica que només l’home pot copsar (l’animal és incapaç de formalitzar la mort). Així, quan es mostra respecte pel cadàver(tancar-li els ulls o enterrar-lo), s’està acceptant la condició humana, el fet d’haver viscut i haver acceptat finalitzar la vida. Haver complert el destí humà. Dins d’aquest simbolisme són importants també els objectes dels difunts, perquè semblen obeir encara als impulsos dels seus propietaris i mantenen el seu record.

Mercè Rodoreda també parla del mal absolut de la guerra: “El cinquè àngel tocà la trompeta, s’obrí el pou de l’abisme... per fer mal als homes sense el segell de Déu al front”. La guerra implica l’experiència cabdal de trobar-se cara a cara amb el mal en majúscules. Es tracta d’un mal metafísic que com la mort es situa en el límit de l’ésser. És el no-ésser. La guerra aglutina tots els mals petits que trobem a la vida quotidiana per fer-ne un infern a la terra. I com tot infern, no té sortida. Les guerres es fan quan és tot perdut.

Els testimonis de les batalles ho diuen clarament: “Els nostres fills i néts són foc nou. No els condemnem amb el pecat original d’una guerra que va enfrontar els avis de cada família. I els que encara quedem hauríem de ser prou generosos per estendre la mà i oblidar-nos de remoure un passat que no ens porta enlloc. Aquella guerra, ni cap, no va servir per a res” (del llibre “115 dies a l’Ebre” d’Assumpta Montellà).

Les guerres no serveixen per a res; per endavant, ja són perdudes, perquè s’ha trencat el diàleg polític i s’ha fabricat un odi infantil que tan sols porta a la destrucció de tot. Això, ens fa plantejar de nou el tema de la memòria, ja que aquesta no pot servir per tornar a treure l’odi que es va conrear en una altra època; sinó, precisament, per impedir que aquest odi torni a revifar. La memòria hauria de ser la llar del diàleg polític: una llar que romangui sempre encesa.