Mercè Rodoreda i la Mort.

Mercè Rodoreda.

Viure a Romanyà i pensar la guerra en clau simbòlica, això és el que va fer Mercè Rodoreda en les darreries de la seva vida, després de viure moltes guerres i exilis. La seva vida va ser “una aventura tràgica”, com la de tot home que s’encamina cap a una guerra. Primer, la il.lusió de trencar amb els convencionalismes d’un entorn planer; per, suposadament, eixamplar un jo avorrit de si mateix. L’experiència de la guerra, tanmateix, no eixampla pas el jo, sinó que porta la condició humana fins al límit, allà on rauxa la inhumanitat expressada en la mort i en el mal absolut.

Segon, veure com la relació entre amics o germans es transforma en una relació d’enemics, quan els posicionaments polítics s’han tancat i el diàleg ja no és possible, aleshores, s’arriba al pensament que l’altre ésser humà sobra, i comença l’extermini.

Tercer, arribats a aquest extrem, l’aventura esdevé l’Apocalipsi, on s’ha de conviure amb la Mort, la Fam, la Malaltia, i la Desesperança que porta a la bogeria i al buit. Tant els soldats com els milicians, els desertors, els exiliats i la població civil, ballen una dansa macabra que fa impossible tornar a la vida quotidiana.

Finalment, sorgeix el problema del futur. Els supervivents, esguerrats física o psíquicament de la guerra (ningú surt d’aquesta experiència indemne), i com l’àngel de la història, resten girats d’esquena al futur. Només poden veure el passat, un cúmul de runa a sobre de runa, i per molt que vulguin despertar als morts i recompondre allò esgarrat, una tempesta els arrossega pel temps irreversible.

És, llavors, quan es planteja el problema de la memòria i de l’oblit. S’ha d’oblidar per poder viure i no portar malastrugança als descendents. Si més no, s’escriu la història dels vencedors, i els vençuts són així trepitjats per segon cop. Seran els fills i els néts dels vençuts els que rescatin la seva memòria, quan se n’adonen del patiment soterrat dels progenitors.

Mercè Rodoreda és una supervivent que decideix no esperar als seus descendents per obrir la memòria de l’oblit. El fet de ser-ne una exiliada li facilita el repensar la guerra des de la llunyania, en el temps i l’espai. El poble de Romanyà de la Selva resulta l’entorn ideal per a desenvolupar aquesta tasca. Fa servir el simbolisme poètic amb la fi d’afrontar la mort i el mal que comporta tota guerra: “Les estrelles ploren perquè hi ha guerra. Estan cansades de veure tanta mort”. “La guerra és un caminar per terres desconegudes”.

La terra desconeguda per a l’home és el reialme de la mort. La mort és igual per a tothom, però cadascú la viu d’una manera diferent, personal. Es situa en la part més externa de la vida i, a la vegada, constitueix l’interior més fons de l’home, perquè tot el que aquest fa i és té lloc segons la intenció de traspassar els límits de la mort. És l’únic ésser que ha somiat amb la immortalitat.

D’aquesta manera la mort pertany a la vida: és la seva fi i el seu sentit. L’home es troba en la necessitat d’experimentar la mort (aquest és l’inconscient irracional de la guerra); tanmateix, ningú pot morir per un altre (cada mort és intransferible). Només es pot experimentar la solitud davant la mort, mitjançant la solitud al costat del mort. Es participa en la seva agonia, en l’anticipació immediata del morir, com a manera d’intentar comprendre allò irremeiable i que constitueix l’existència humana: un anar acomiadant-se contínuament de tot. L’experiència de veure morir algú ens deixa essencialment afectats, perquè ens senyala la naturalesa del nostre propi morir.

La mort és una forma simbòlica que només l’home pot copsar (l’animal és incapaç de formalitzar la mort). Així, quan es mostra respecte pel cadàver(tancar-li els ulls o enterrar-lo), s’està acceptant la condició humana, el fet d’haver viscut i haver acceptat finalitzar la vida. Haver complert el destí humà. Dins d’aquest simbolisme són importants també els objectes dels difunts, perquè semblen obeir encara als impulsos dels seus propietaris i mantenen el seu record.

Mercè Rodoreda també parla del mal absolut de la guerra: “El cinquè àngel tocà la trompeta, s’obrí el pou de l’abisme... per fer mal als homes sense el segell de Déu al front”. La guerra implica l’experiència cabdal de trobar-se cara a cara amb el mal en majúscules. Es tracta d’un mal metafísic que com la mort es situa en el límit de l’ésser. És el no-ésser. La guerra aglutina tots els mals petits que trobem a la vida quotidiana per fer-ne un infern a la terra. I com tot infern, no té sortida. Les guerres es fan quan és tot perdut.

Els testimonis de les batalles ho diuen clarament: “Els nostres fills i néts són foc nou. No els condemnem amb el pecat original d’una guerra que va enfrontar els avis de cada família. I els que encara quedem hauríem de ser prou generosos per estendre la mà i oblidar-nos de remoure un passat que no ens porta enlloc. Aquella guerra, ni cap, no va servir per a res” (del llibre “115 dies a l’Ebre” d’Assumpta Montellà).

Les guerres no serveixen per a res; per endavant, ja són perdudes, perquè s’ha trencat el diàleg polític i s’ha fabricat un odi infantil que tan sols porta a la destrucció de tot. Això, ens fa plantejar de nou el tema de la memòria, ja que aquesta no pot servir per tornar a treure l’odi que es va conrear en una altra època; sinó, precisament, per impedir que aquest odi torni a revifar. La memòria hauria de ser la llar del diàleg polític: una llar que romangui sempre encesa.

Tarradellas.

Tarradellas.

Hi ha línies a la història que es deixen de banda, perquè apareixen forces subterrànies que no només les volen desplaçar, sinó també soterrar. En Tarradellas va ser una d’aquestes línies desaparegudes. Gràcies al decret llei del 77, signat pel president del Govern Adolfo Suárez i pel rei Joan Carles I, s’anomena president de la Generalitat de Catalunya a Josep Tarradellas Joan.

El restabliment de la Generalitat tenia per fita dos objectius històrics: restablir per la monarquia allò que la monarquia mateixa havia abolit al s.XVIII, i donar relleu a un plantejament diferent del catalanisme que havia restat sempre en mans republicanes.

Tarradellas simbolitza el pluralisme polític vers la unilateralitat. En la seva entrevista amb Pilar Urbano, dies abans d’arribar a Catalunya, es defineix així: “Torno per treballar per Catalunya i per Espanya”. “Sóc federal d’Europa. D’Espanya respecte a Europa”. “La Generalitat, si Espanya no anés, no ens serviria per a res”. “Malgrat les pressions, no vaig formar govern a l’exili. D’aquesta manera, vaig evitar una guerra civil i que ara a Catalunya tinguéssim una altra ETA”. “Sóc un nacionalista català liberal d’esquerres, republicà, que estima a Espanya i que creu en Déu. Sóc catòlic”. “El rei ha fet possible que torni”.

Després de quaranta anys d’exili tornava a la Generalitat amb un senzill “Ja sóc aquí”, sense rememorar un passat tortuós que podria manllevar el nou camí encetat per tots. Del seu discurs com a president després del jurament destaca: “Sóc el president de tots els ciutadans de Catalunya, dels nascuts aquí i dels que provenen d’altres pobles i estimen també Catalunya”. “Des de la Generalitat, Catalunya contribuirà a fer una Espanya justa i democràtica”. Va nomenar a Pere III, Francesc Eiximenis i al professor Vicens Vives (el seu amic malaguanyat, com ell diu). A continuació, el president Suárez va lloar el tarannà pacífic, sense enfrontaments, violències o accions de força, en el restabliment de la Generalitat. L’autonomia va néixer, així, en un marc de respecte, democràcia i comprensió per part de tothom.

L’esment a Vicens Vives no és baladí. Mestre d’historiadors, gironí i amic sense condicions de Josep Pla, considerava que la historiografia derivada de la Reinaxença tenia una visió nacionalista interessada i amateur que no corresponia amb l’objectivitat dels fets històrics. Va desenvolupar, llavors, tota una renovació historiogràfica avalada per les noves corrents d’historiadors europeus (Toynbee, Lucien Febvre o Fernand Braudel). Aquesta renovació, però, va quedar soterrada amb el pujolisme.

Finalment, cal dir que l’al.lusió de Tarradellas a Eiximenis també és significativa. Un altre gironí, que visqué als regnats de Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí l’Humà, i que defensava tant la monarquia com el pacte polític: el poder polític ha de ser paccionat, basat en pactes i lleis establerts per tots. No cal dir que Pere III, així mateix esmentat per Tarradellas, va ser una altra figura rellevant pel seu pactisme en els territoris de la Corona d’Aragó.

Tarradellas va finalitzar la seva vida política amb una profecia que, malauradament, s’ha complert. Al 1985 va dir referint-se a Pujol: “a Catalunya hi ha una dictadura blanca molt perillosa, que no afusella, que no mata, però que deixarà un llastre molt fort”.

Avicena.

Ibn Sina és un filòsof persa de l’època medieval i d’orientació neoplatònica. Gràcies al compendi que va fer d’Aristòtil, del platonisme i de les creences islàmiques va poder sorgir el posterior pensament cristià medieval.

Per Ibn Sina l’ésser és el pressupost bàsic de tota ciència, que es manifesta en les coses sensibles, i per això és l’objecte indirecte del coneixement. La ciència que se n’ocupa és la Metafísica, que prescindeix de les característiques accidentals amb que apareix l’ésser a la naturalesa. Com que la Metafísica s’eleva als primers principis i al Primer Principi Absolut (Déu), se l’anomena també ciència divina.

Per arribar a l’ésser es pot partir de l’experiència de les coses concretes, però també i, fonamentalment, per la intuïció. Ibn Sina l’explica amb la metàfora de l’home volador: “Un home amb els ulls tancats, que es sosté a l’aire i que no es troba a si mateix. Malgrat això, de no experimentar cap cosa externa, sap que existeix”. Aquesta metàfora és el precedent del cogito cartesià, o inclús, descriu l’agustinisme.

L’ésser es diu de moltes formes: la que constitueix les coses reals, la que forma la seva representació abstracta, i la que assenyala el signe intencional. Aquesta intenció pot ser directa (intentio prima), que es refereix a l’objecte primer de l’enteniment o individu concret; o indirecta (intentio secunda), que es refereix a l’objecte segon o el coneixement que tenim de l’ens real.

L’ésser també es divideix en graus: el “ser per se” que és la substància, i pot ser una forma immaterial separada (acte), seria el cas de l’àngel; o pot ser una forma material (acte), el cas de l’home; i, finalment, la matèria, que és en potència. El “ser in alio” serien els accidents de la substància. I després vindrien les negacions i les privacions de l’ésser. El que no és existent pertanyeria a la forma del signe intencional, que fa referència a alguna realitat però sense l’existència en un objecte extern.

Fora de Déu l’existència seria un concomitant no-necessari de les essències. S’estableix així la distinció real entre el que és en sí possible i el que és necessari. Déu és l’ésser necessari, així com els seus atributs, e irradia la seva bondat a la manera neoplatònica. Amb aquesta concepció Ibn Sina va tenir problemes amb el Corà que proclama l’absoluta unitat i simplicitat de Déu. Ho solucionà afegint a Aristòtil: les coses, en canvi, són només possibles (no poden existir per si mateixes); si passen a ser existents o necessàries és només per Déu. Déu és l’únic necessari “per se”, sense que hi hagi separació entre l’essència i l’existència.

Altres distincions de Ibn Sina són: la singularitat que prové dels individus existents, mentre que l’essència és indiferent a la manera en què existeix. L’intel.lecte especulatiu (la facultat de rebre les essències universals), de l’intel.lecte pràctic (facultat del coneixement particular que regeix les accions). L’Intel.lecte Agent fa passar l’intel.lecte humà de la potència a l’acte. Aquest es divideix en intel.lecte adquirit (el més elevat), l’intel.lecte en acte (el que assimila intel.lectualment les formes intel.ligibles), l’intel.lecte-hàbit (preparat per l’Agent cap a l’acte), i l’intel.lecte en potència o material (facultat de rebre les formes abstretes de la matèria).

Després hi són les intel.ligències (àngels) que posen en moviment les deu esferes celestes. I la multiplicitat on radica l’origen del mal e inevitable en el món de la matèria. Només l’esforç racional de l’home ho evita. La raó, gràcies a l’acció il.luminadora de l’Intel.lecte Agent, col.loca els nostres actes en la direcció encertada. Ibn Sina concilia així el saber revelat amb el coneixement natural mitjançant l’especulació racional.