El Paradís blau.

Costa Brava.

Les celebritats que vingueren a mitjans del s.XX a la Costa Brava i que la van llançar com a marca de turisme d’elit, cercaven el paradís blau. Un territori encara verge, no trepitjat per la massa humana, on els costums i la vida són tan naturals que desfermen l’artifici de l’urbs. Un llibre va ser qui va conduir els primers famosos fins als pobles de pescadors d’aquesta part de la costa catalana: "Veus del mar antic" de Norman Lewis, un escriptor anglès establert a Tossa de mar, des d’on va escriure sobre els costums tradicionals dels pescadors, afegint-hi un punt mitològic o màgic en les seves vides.

Aquest retorn a la vida natural o primitivisme no és nou al s.XX. Tots els corrents artístics i de pensament ho proclamen, degut a les conseqüències poc humanes del desenvolupament tècnic i científic. El progrés del positivisme deixa de banda les qüestions més interiors de l’home. Això produeix un atractiu vers la regressió a allò que sigui natural. Es creu que en la puresa de la naturalesa es trobarà una veu espiritual que doni respostes a l’interior de l’home que ha quedat desvalgut.

No obstant, el primitivisme o vida natural no és pas un món innocent i pur. Com tots els mons, té també la seva pròpia lògica. Disposa d’un pensament en el qual les coses no apareixen separades. Una cosa pot ser una altra, o pot actuar fora d’aquesta, però pertanyent sempre a la mateixa. Existeix una xarxa espessa de participacions i exclusions. Això no vol dir que es negui la casualitat mecànica dels fets, però es pensa que aquesta és dirigida, que existeix una intenció. L’home s’esmerça per conjurar aquesta intenció.

Un altre element destacable d’aquest pensament pre-lògic és la no restricció de la contradicció. Tot el que nosaltres considerem absurd, el primitiu ho admet. Segueix els paràmetres d’una ciència d’allò concret, d’una lògica de les qualitats sensibles, on es vincula el signe sensible, interiorment, amb continguts espirituals de significat. D’aquesta manera, l’home va penetrant cada impressió de la realitat. Els elements sensibles es deixen disposar de formes diferents segons el punt de vista. Si aquest és mític, la concatenació dels fets s’il.lumina puntualment en llocs que queden intensament clars, mentre que d’altres resten foscos.

En aquesta concepció és té més en compte, doncs, l’esdevenir espacial, on els successos depenen de constel.lacions i de forces misterioses. Aquí impera la llei de la part pel tot: una estrella simbolitza tota la constel.lació; un instant màgic, tot el temps del món. Per això, el temps que veiem passar no té cap importància, només és veritable el que succeeix sempre, allò que roman impertorbable. Es senyala així l’essència de l’estructura de la realitat. Per als filòsofs, com Cassirer o Lévy-Strauss, el pensament mític és una forma de consciència, una estructura innata de la ment, una necessitat inherent a la cultura. És el procés de la veritat que l’home es recrea contínuament. La captura de l’ànima que l’individu cerca en un món cada cop més fred i tecnològic.