Viatges.

Vaixell.

Comença l’estiu, comencen els viatges. En els últims temps s’ha tornat assequible per tothom el desplaçament ràpid i eficient vers qualsevol indret del món. La cultura del viatge, on el temps i l’espai s’han fos, ha arrelat en l’oci del s.XXI. Al començament, aquest oci anava acompanyat de l’àlbum de fotografies o dels vídeos que es mostraven als coneguts en el retorn. Ara, el viatge mateix és la imatge fotogràfica. Es trepitja l’indret de destí com si fos una exhalació en el temps, com l’instant en que es fa la fotografia, per després sortir corrents a agafar el següent mitjà de transport. El viatge, que abans era una dilatació temporal, esdevé una compressió encara més gran que l’activitat quotidiana. Es desenvolupen més activitats i amb major velocitat viatjant que no pas treballant.

No obstant, en els segles anteriors, la noció de viatge era diferent. La partença arrancava a l’ésser humà de la memòria d’allò quotidià, i el portava cap a l’oblit de quant l’encerclava. Aquest oblit, produït per la distància del viatge, era formatiu; doncs, permetia a l’home enriquir la seva noció de món amb l’experiència de mons aliens. En canvi, avui en dia el viatge no deixa cap empremta a l’home, ni tampoc aquest la deixa pel lloc on passa com una estrella fugaç.

Antigament, el fet d’agafar un vaixell, per exemple, representava quasi bé anar-se’n a la fi del món. Per això, la mar era el símbol del viatge, la que treu i porta la memòria. I d’aquí la dita de quan una persona resta sense memòria resulta que hi és mar enllà. Tot i això, l’oblit conserva el record. Només podem retenir el que és necessari per la supervivència. Fem selecció del que ha succeït a la nostra vida i allò que no té tanta importància, l’oblit ho sostreu a la vigilància de la consciència. Redueix la memòria a l’expressió d’allò útil. Platònicament, seria el que el naixement no va poder esborrar i el que nodreix la reminiscència. Així és possible aprendre’n el que mai es va deixar de saber. L’oblit preserva i fa viable la memòria.

D’aquesta manera, no s’assoleix negativament la pèrdua de la memòria. Deixa un sediment en el que es pot anar cap endarrere. Es situa entre l’horitzó d’espera i l’espai de l’experiència. És una feina d’erosió i de manteniment. Així s’estabilitzen els nivells de vigilància de l’atenció a la vida.

L’atenció a la vida també és la relació de convivència amb els altres, que requereix una certa repressió o oblit d’allò que pot obstaculitzar la integració. Reprimim o baixem a l’inconscient les impressions o els projectes de l’ésser humà que xoquen o fan inviable el poder viure junts. També oblidem tot allò que no ens agrada per configurar la nostra personalitat. Ens constituïm i construïm el món amb les estratègies de l’oblit. El viatge és el seu símbol. Quan viatgem fem present l’oblit. Bones vacances!