Aigua i foc.

Aigua i foc.

La revetlla de Sant Joan és la festa de l’aigua i del foc, la festa del Baptista, del Precursor que obre la porta de l’estiu, quan l’astre rei ens il.lumina durant més hores. En aquesta nit s’encenen fogueres per celebrar-ho, i en alguns indrets com la Cerdanya n’agafen tant de relleu que l’anomenen “Lampada”. La nit de Sant Joan així com la de Nadal són nits de bona ventura i de misteri en les quals l’element diví i el misteriós es confonen. El símbol de la foguera serveix per aclarir aquest espai i revelar els secrets del destí o unir aspectes antitètics com són l’aigua i el foc. D’aquesta unió floreix en un instant màgic una mena d’efecte que afavoreix la protecció de l’home.

L’home cerca en aquesta festa assegurar-se la provisió de llum solar. Vol imitar en la terra el gran brollador de llum i calor del cel amb els seus efectes benefactors i purificadors: el desenvolupament dels cultius, la salut i la felicitat, i purificar-se dels elements nocius. Sempre s’ha identificat la llum amb la vida. Existeix una tradició mítica que ha tingut la llum com a un principi superior, purificador, que condueix el moviment del món. Amb la llum les plantes creixen i els éssers vius perceben. Aquesta percepció o visió Plató, el gran filòsof grec, la identifica amb el coneixement. De tal manera que allò que no és el coneixement veritable es converteix en ceguesa. La llum sensible és així la imatge del món intel·ligible.

El món sensible en Plató és la multiplicitat de les coses quant a són matèria d’opinió. Mentre el món intel.ligible són les coses quant a veritables. Per a Aristòtil, un altre gran filòsof grec, les coses sensibles són l’objecte dels sentits. En canvi, les coses intel.ligibles són objecte del pensament. Si pel primer filòsof tots dos mons estan separats, essent el de les idees el model del sensible; pel segon, no hi ha separació, ja que d’alguna manera el món intel.ligible es troba en el sensible. Molts filòsofs han parlat del món intel·ligible com allò cognoscible mitjançant l’intel.lecte. Seria l’aspecte racional de la realitat, que es troba en la realitat mateixa. El racionalisme l’ha admès així; l’empirisme ho ha negat. Finalment, per a Kant, allò cognoscible serà el món accessible al subjecte mitjançant les formes i els conceptes a priori (el que duu innat l’home). Això innat és el que fa possible el coneixement.

Podem dir, doncs, que la llum ens fa intel.ligible la realitat. La veiem aquesta en el seu ésser gràcies a la llum. Ens obre l’espai (una de les formes a priori) i les coses que trobem en ell. Per a Kant l’experiència externa només és possible per la representació de l’espai. És la condició de possibilitat dels fenòmens. L’esquema que ens coordina tots els sentits.

Des de ben antic l’home sempre s’ha mogut en l’antítesi primordial llum-foscor i la revetlla fa esment a tot allò de bo que ens ha portat l’escalfor de la llum. Bona Revetlla!

Clarividència.

Globus arc de sant Martí.

Quan el temps es copsa sencer i no a bocins, com els que deixen els ratolins quan esmicolen quelcom deliciós, apareix el talismà de la vida. És un objecte compacte i transparent. S’hi veu tot. Els clarividents poden, fins i tot, travessar-ho. La sensació de creuar el temps i viatjar a altres èpoques esdevingudes resulta ben estranya, perquè no pots buidar-te i aparèixer com un nadó amb els esquemes per omplir. El fet és que ja portes el cervell ple a vessar, i només cal una gota que ragi de l’aixeta de la percepció per trastocar-ho tot. Veure amb els ulls que no has de tenir, subjectar-te en fils que no han de ser-hi. És possible fer-ho? Crec que no; la interpretació dels fets sempre serà errònia. Mai copsarem la història.

Ens deixem portar pels bocins, pels fragments que ens han construït. Necessitem dels ratolins que rosseguen aquest talismà, necessitem de les guerres i de les revolucions, dels conflictes i del mal en general perquè ens quedi un xic de vi que faci palès el que som. Un gra de sorra que ens reflecteixi, per la nostra petitesa i misèria. Amb això en tenim prou: i així esquematitzem el nostre sentit vital.

El problema sorgeix quan xoquem amb altres sentits vitals i ens adonem que el nostre no és pas l’únic. Aleshores, no ens queda altre remei que eixamplar la visió del món. Albirar la universalitat. Per això, els que volen fer-se cada cop més petits retrocedeixen en el camí de la humanitat. Els que volen la secessió no accepten l’esforç col.lectiu de millorar el món.

La universalitat és tornar a enganxar els bocins per veure si recuperem aquell talismà sencer, sabent que ja no serà el mateix; no obstant, serà únic perquè l’haurem fet entre tots. Destruïm la natura per construir un món a la nostra mida. De fragments interpretats amb tota la càrrega humana, mai buits, cosits i recosits, sense veritats absolutes.

No viatgem al passat perquè ja el portem a dintre. Som el passat que vol sortir de si mateix, emmirallar-se en el present, i transformar-se en el futur. La clarividència intueix aquesta transformació i estira del fil. L’estira tant que el globus li apareix en el present, magnífic, amb els colors de l’arc de sant Martí. I el clarivident interpreta: el color blau és això, el morat allò altre... No obstant, balanceja la seva càrrega personal en els fets, que també porten la seva, i de tant balancejar-se tots, agafen el mareig del navegant. Al final, ja no saben si allò que veuen és una illa o una balena, un final feliç o desgraciat. Clarividència, interpretació, fer història, demostren que no hi ha res unilateral a la vida, i que el sí o sí sempre serà una fal·làcia.

Purgatorio.

Monstruo marino.

El purgatorio se ha negado, se ha aceptado y se ha vuelto a rechazar. El purgatorio es ese estacionamiento en el que se pone a prueba lo que va a ser. Uno subyace a los eventos con el juicio suspendido esperando la suerte que agracie con un bueno o un malo. No parece que dependa del sujeto, sino del azar, del subconsciente más profundo que anota puntos sin que la conciencia tenga derecho a aceptar. Por eso se rechaza el purgatorio, por hallarse fuera de la linde de la persona. Como un destino trágico que acontece, cuando el individuo ya había remado. No se le tiene en cuenta las brazadas dadas, solo lo que aparece de las profundidades y vuelca la barca. El monstruo marino mitológico que sedimenta la estructura humana y la encamina hacia una opción u otra. Éste es el que cuenta y no la lucidez humana.

En el purgatorio se miden los monstruos y el que sea de menor tamaño es el que pasa de nivel. Los grandes y horrorosos se destinan al averno, porque allí con sus grandes fauces calientan el helor del universo. Si no fuera por estos gigantes monstruosos haría frío, mucho frío. El alma humana hibernaría para siempre. No existiría el motor que la pusiera en marcha. Vivimos del y a partir del mal. El cielo reside en la aguja del pajar que jamás hallarás.

El purgatorio esconde el infierno que se quiere rechazar una y otra vez. Las reencarnaciones pretenden hacerle caso omiso, pero tropiezan con la misma piedra. El Vaticano quiere apartarnos dicha piedra del camino, resultando del todo imposible. No depende de nosotros, nunca dependió. El grosor del monstruo es una gracia y ésta sí que es concedida desde el cielo. El criterio es aleatorio.

Tampoco es válida la angustia protestante del obrar: “ponte en camino pecador o las llamas anidarán en tu corazón”. Las llamas ya residen en tu corazón obres o no obres. La mejor opción es la de acudir al país de los monstruos y pedir clemencia. Anclarse en el purgatorio y llorar amargas lágrimas por lo que fue y será. Cantar la Saeta y clavarse en el pecho las siete espadas del dolor. Arrancarse mechones de cabello, vestir harapos, sepultarse en vida. Solo el dolor sincero aplaca al monstruo y lo reduce al tamaño suficiente, necesario para vislumbrar la otra vida.

No es nuevo del cristianismo, la tragedia griega también construía un destino aciago en el que no quedaba más remedio que arrancarse los ojos como Edipo. Nada podía el sujeto contra las profecías. Pero el purgatorio no profetiza sobre vidas. La vida resta finalizada. No se trata de cumplir o evitar en vida. Lo que cuenta es el viaje profundo del alma, y si no se pudo realizar en vida, se nos concede una segunda oportunidad: el purgatorio.