Diumenge.

Párnaso.

El dia de no fer res. Religiosament, es va establir així, perquè la gent pogués aixecar el cap de les seves feines quotidianes i enlairar-se a altres espais. Siguin de culte, de cultura, o de relació social sense finalitat econòmica. Es tracta d’un repte pel “home faber”, impel·lit sempre a desenvolupar tota mena d’activitats. Amb aquest dia religiós l’home descobreix una altra faceta de si mateix, la de l’home “ludicus”. Un home que pot contemplar la vida d’una manera diferent i jugar amb l’entorn i els altres només per plaer. Així el diumenge es converteix en el dia del passeig, del dinar familiar, d’anar a missa, a un museu, de trobada amb els amics, de veure una pel.lícula o de llegir un bon llibre. Suposa un descans, obrir una escletxa en el temps ordinari per acostar-se als déus de “l’Olympo”, que des dels núvols del Paradís jugaven com els nens a amors i batalles. D’aquesta manera, el diumenge ens assenyala que som més que robots o animals de càrrega; potser som àngels disfressats, o, inclús, herois d’un altre món subtil.

Com la senyora que ens ve cada diumenge a picar la porta i ens deixa un fullet de propaganda de la seva religió. Sempre té paraules amables per dir i, fins i tot, es pren la molèstia d’escriure a mà una nota explicativa per a cadascuna de les famílies a qui acudeix. Amb una lletra de cal.ligrafia impecable ens explica el moment religiós que ens toca viure i ens dóna ànims per sortir endavant. Malgrat t’entestis a dir-li que tens una altra religió o que no t’interessa gens ni mica el tema, ella sempre amb un somriure als llavis s’acomiada de tu i no deixa de tornar a venir el diumenge següent. Quan tanques la porta, el mateix pensament agafa cos: “i això ho fa per no-res, sense esperar-ne res, sense obtenir-ne res a canvi”. Segur que és un àngel o una heroïna d’un altre món.

La festa dels colors.

Holi.

Dintre del ventall de festes de primavera, ens trobem també amb Holi, el carnaval dels hinduistes. És la festa dels colors que s’enlairen, dels somriures i dels balls pel carrer a l’estil Bollywood. Tothom es barreja feliç, i a l’Índia, d’on és originària la festa, malgrat la seva exportació a tot el món, el sistema social de castes amb les seves limitacions, queda abolit durant els dies de la celebració.

Avui en dia és una festa molt mediàtica, on la gent es presenta vestida de blanc i es llença les pólvores de Gulal (una barreja de farina de blat de moro amb colorants), per acabar essent un llenç de colors. Així expressen l’alegria de la primavera, de l’amor, de la igualtat, del desig d’una vida més real, del triomf del bé sobre el mal. Com totes les festes, té un transfons religiós, i aquest és l’hinduisme.

L’hinduisme és una de les religions més antigues del món, basada en els quatre Vedes o llibres de coneixement, que són compilacions d’himnes lloant a déus diversos. Aquests personifiquen fenòmens naturals com la pluja o el foc. Altres textos importants són els Upanishads (comentaris filosòfics) i els Brahmans (comentaris a rituals). També els dos grans poemes èpics indis: el Ramayana i el Mahabharata.

Les característiques principals d’aquesta religió són la de no tenir fundador i de que tant el bé com el mal són dos aspectes del mateix. S’escenifica en els déus locals que han de restablir l’equilibri entre el Bé i el Mal, com Visnú i les seves reencarnacions. Són déus més humans que nosaltres mateixos, ja que estan sotmesos a la tendència al mal, com si fossin afectats pel pecat original. En conseqüència, també són mortals.

La seva llei sagrada és el dharma, que significa el fonament còsmic i social, la norma reguladora de la vida. És una llei immanent en la naturalesa de les coses, inscrita en la societat i en cada individu. L’arrel és “dhar” que vol dir sostenir. El dharma abraça el món en la seva totalitat: el món dels déus, dels humans, dels animals, el dels esperits infernals...

Es tracta d’una manera de ser-hi al món. És més una conducta que no pas una creença. La mentalitat hindú exigeix més ortopraxi que ortodòxia. La praxis consisteix en les vies de salvació obertes a l’home en la seva participació activa en la consolidació de l’ordre. Aquestes vies són les quatre “varnes” o colors: la dels filòsofs, la dels guerrers, els comerciants i els servils. Cal esmentar que Buda i Jina varen desestimar aquestes vies o castes i exhortaren els hindús a emprendre un camí més igualitari.

La divinitat dins l’hinduisme es caracteritza per la llunyania i l’apropament. El déu trascendent davalla de tant en tant i s’encarna en diferents éssers per a salvar la comunitat humana. El ser en el qual s’encarna rep el nom d’avatara. Els més importants són Krishna i Rama. Krishna va batallar durament contra el dimoni, i de la seva victòria sobre el mal, sorgeix la festa de Holi. Durant els dies de celebració els hindús visiten els temples, s’ofereixen regals i ballen envoltats dels colors de la vida.

                  

Campo de batalla.

Reina en campo de batalla.

Definirse es situarse en medio del campo de batalla. Vestir la desnudez que es nada, para aparecer con el casco y la armadura de guerra. El vestido en sí resulta agresivo, porque impone la diferencia a los demás. Delimita la presencia de un ser vivo para destacarle a modo de relieve sobre el fondo. Después, el fondo se revelará atacando a aquél.

Nadie quiere que el otro destaque por encima de uno mismo. El fondo pretende la niebla colectiva. Así uno procura apenas vestirse utilizando colores neutros y justificándose ante los mismos. Este ningunear, este disolverse siempre en la nada, este formar parte de la masa fácil de manipular resulta, no obstante, lo idóneo para los poderosos. El que nadie les oponga resistencia facilita su voluntad de poder.

Pero, ¿dónde queda la voluntad de poder del resto de los seres humanos? Si nos salimos de la raya, nos apedrean. A pesar de ello, la manifestación de la voluntad posibilita el marco adecuado para el respeto. Si cada uno nos pronunciamos, establecemos lazos de comunión que posibilitan el diálogo mutuo. El que uno diga soy musulmán o católico, estudiante o trabajador, racional o extravagante, pone en marcha mecanismos de empatía hacia otras formas de ser que también intentan adecuarse al cambio permanente que supone la vida.

Según la etapa vital o ciclo unas formas de ser prevalecen, otras se permutan. Paradójicamente, la extrañeza consiste en mantener la constancia en uno mismo, en un pensamiento abstracto, en un estilo de vida, en un proyecto, en una convivencia. Se trata de la construcción de nuestra obra de arte y de las herramientas que utilizamos. Podemos construir sobre arena o sobre piedra. La primera opción acaba desmoronándose, la segunda perdura. Es la piedra del sentido, la columna vertebral que recorre nuestro ser.

La denominamos fe o esperanza, pero no es algo etéreo. Está tan enraizada en nosotros que somos ella. Sin sentido, la nada invade. La fe nos hace avanzar y luchar, exponerse para defender el proyecto vital, y también retirarse a tiempo, cuando la destrucción es inminente. Apartarse de lo dañino no es una derrota, sino una salvación. Nos indica que es un camino sin salida y que conviene tomar otro. El proyecto es uno, los caminos infinitos.

Ello da pie al optimismo, frente a una postura nihilista. Para el nihilismo no existe el proyecto, sólo vagar a través de una infinitud de caminos, caminos que se pierden en el bosque. Cuando te dicen que únicamente cuenta el caminar, sospecha, porque detrás se halla el vacío. No se hace camino al andar, sino que el camino se lleva dentro como una idea innata que marca nuestras experiencias.