Modernisme.

Atelier Elvira.

La civilització industrial va avançar molt a finals del s.XIX. El progrés científic-tècnic va esdevenir el protagonista de la història, i tothom es plegava amb admiració davant els seus avenços. No obstant, com ja s’intuïa el perill d’un materialisme sense límit, va sorgir un estil artístic que el volia salvar del desbocament, coronant-lo amb un cert espiritualisme.

Tot renunciant als models clàssics, el Modernisme o “Art Nouveau” es presentà com l’estil internacional i europeu que abastia les diferents aplicacions de la producció econòmica: urbanisme, mobiliari, decoració, vestimenta, publicitat i espectacle... D’aquesta manera, volia reflectir la pressa de consciència de la transformació que el progrés produïa a la vida dels ciutadans.

La transformació vingué donada per la reducció del temps de la producció que implicà també el de consum i recanvi. La moda fou el factor psicològic que provocà l’interès pel producte nou i la decadència del vell. Així, l’art nouveau convertí l’objecte produït en un fetitxe, tot emprant pel seu disseny la temàtica naturalista (flors i animals), els motius icònics derivats de l’art japonès, els arabescs lineals i cromàtics, els ritmes de la corba (espiral, voluta), els colors suaus i transparents en zones difuminades, les asimetries...

Tot plegat, transmetia els sentiments de lleugeresa, joventut i optimisme. Els trets de les possibilitats d’una era nova on els projectes diversos hi cabien. Com a conseqüència, es fomentà la llibertat i la creativitat, per conrear una primavera artística difosa a les revistes de moda, a la publicitat i el comerç, a les exposicions universals i als espectacles. Més que més, en aquesta concepció, el guarniment no serà un afegit, sinó l’estructura mateixa de l’objecte (la torre Eiffel). Era una manera d’afavorir l’activitat i l’esforç de la societat, identificant la funcionalitat amb la bellesa. La civilització de les màquines no conduïa pas a un mecanicisme fosc, sinó que esdevenia poesia. Un optimisme que es va enfonsar amb el Titànic, com a preludi de les guerres mundials.

Malauradament, l’art i el progrés no podien ocultar l’alienació del sistema capitalista. L’excedent escandalós del benefici no es podia amagar darrera d’un guarniment. La classe treballadora quedava exclosa d’aquest art d’elit quasi bé cortesà. Per això, va desaparèixer quan s’enduriren els conflictes socials que portaren a la 1ª guerra mundial.

Tot i així, va ser un art únic que amb la seva ornamentació volia fer de la ciutat una segona naturalesa (els motius florals de l’estació de Paris). I aquesta idea de ciutat-paisatge o jardí ha restat fins als nostres dies, desplaçant l’arquitectura des de l’edifici fins a l’ambient urbà, per procurar més benestar als ciutadans. Així, es va fugir del bloc i es cercaren superfícies ondulades (Parc Güell), espais oberts, miradors, balcons, cases il.luminades i ventilades... es creà tota una simbologia urbana adient per a la psicologia humana.

Filosòficament, diríem que la forma com es presenta una realitat resulta essencial per a la seva recepció. L’home no es mou només per estímuls, necessita veure el fons, el sentit d’una realitat per copsar les seves possibilitats. D’aquesta manera, se les fa seves i construeix la personalitat pròpia.