 |
| Buho de Minerva. |
La fauna de les Gavarres s’insereix dins d’un Espai Natural protegit, tot i que, no sempre ha estat així. S’ha trigat dècades a aconseguir la seva protecció jurídica pel reconeixement dels valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials que ens aporta. Aquest retard reflecteix que la conscienciació mediambiental de l’home és un fet prou recent dins la seva història. Abans a l’home no li calia tenir cura de la natura, sinó que aquesta mateixa era qui tenia cura d’ell. Li proporcionava l’aliment, l’habitatge i, fins i tot, el “modus vivendi”: com relacionar-se i viure amb els altres éssers del biosistema. Tanmateix, l’home és l’única espècie que, tot i pertànyer a la fauna de la Terra, ha fet un viatge molt llarg i perillós per sortir-ne de la dependència i establir un altre tipus de relació amb la mare Natura.
Els inicis de l’home van ser acceptar que la vida impregnava tot allò existent. La vida era universal i la mort es presentava com un enigma. Les tombes i els primers monuments megalítics constitueixen l’encarnació primerenca d’aquesta reflexió humana. Tot i així, la mort s’havia de negar, doncs era el fet particular que no encaixava de cap de les maneres amb la convicció ampla de que tot era vida. La mort es va representar com un canvi en la forma de l’existència.
El gir absolut d’aquesta concepció arribà, però, amb Copèrnic al Renaixement. Copèrnic va descobrir un espai còsmic buit, mort, dins del qual la part proporcional de vida era molt petita. Ara el que és natural i comprensible serà la mort; i allò estrany, la vida. Les ciències de la naturalesa començaran a partir de la pura matèria, nua de tota traça de vida. L’univers esdevé un camp de masses inanimades i forces que no persegueixen cap finalitat; només es sotmeten a unes lleis constants. La concepció de la realitat serà mecanicista, quan abans era vitalista. L’home i l’animal seran màquines sense vida. Si més no, la gran pregunta que es farà l’home és com ha pogut entrar la vida dins d’aquest univers mort. La resposta residirà en el fet particular de l’organisme.
L’animal i la llibertat:
L’organisme és un fenomen especial dins la matèria, ja que mostra una tendència pròpia a l’existència i una llibertat que desenvolupa intercanviant els seus elements naturals amb el medi. Suposa una nova identitat que es fa a si mateixa instant a instant: una entitat diferent que planta cara a les forces igualadores que l’envolten, tensant-se amb l’univers de les coses.
La manera de ser d’aquesta forma és restar oberta a l’encontre amb la realitat externa. Això vol dir ser capaç de tenir experiència, món o transcendència de la vida. És l’aventura de la forma que desbloqueja la dimensió de la matèria. En el cas de l’animal, es desbloqueja, a més, l’espai amb el moviment; i el temps, que s’obre amb el desenvolupament de l’emoció que comporta aquest moviment. El fet de desplaçar-se per anar a caçar o bé fugir, s’associa amb el sentiment de por, d’avidesa... i també, inclou la distància entre l’instint i la seva satisfacció. D’aquesta manera, sorgeix la possibilitat de plantejar-se un objectiu llunyà. Es perd la immediatesa, però es guanya en el camp de les possibilitats.
La distància implica la relació dintre-fora, que la planta, per exemple, no té, ja que resta unida directament a la matèria anorgànica (malgrat això, ara s’està investigant el seu aspecte social a través dels feromones). L’animal, en canvi, està separat del seu aliment. Ha de sortir de la seva zona de confort per cercar-lo. I per fer aquest viatge a l’exterior necessitarà dels sentits, especialment, de la vista, que produeix la imatge de l’objecte tenint en compte: la simultaneïtat (tot el que apareix a la vegada), la neutralització de la casualitat (que la pluja provingui del núvol), i la distància. No obstant, l’animal només es pot relacionar amb la cosa present. Percep una cosa o bé l’altra, però no la similitud. Car una imatge sola és una dimensió conceptual, diferent de l’objecte on es troba i també diferent de l’objecte que representa. L’animal això no pot copsar-ho. És incapaç de comprendre que dins la imatge està present allò que no hi és, i que el que és físicament present es nega a si mateix. Tan sols l’home és capaç de separar la imatge de l’existència. És una abstracció que separa l’objecte de l’estat afectiu de la sensació i que conserva la seva identitat al llarg de totes les seves manifestacions externes.
Un altre tret distintiu de l’animal és la llibertat, esdevinguda arran de la distància amb l’objecte i que comporta adaptacions mitjançant accions diverses que poden ser correctes o bé equivocades. Les correctes reben recompensa, mentre que les equivocades el càstig. Dues opcions que van acompanyades dels sentiments de plaer o de dolor. Però el que tampoc es dóna en l’animal és que la percepció procuri plaer o dolor en si mateixa, i que es cerqui com a experiència pura.
L’home i la responsabilitat:
L’home té la capacitat d’elaborar imatges i de manipular-les. A causa d’això, ja no veu les coses directament. Les contemplarà a través de les representacions (imatges i llenguatge), que són l’objecte figurat més tota una càrrega simbòlica. Aquí ja apareixen els fenòmens de la veritat i de la falsedat. I recargolant-se encara més, l’home pot posar-se a si mateix com a objecte: enfrontant-se a l’exterioritat desplega una nova dimensió (la interna o de reflexió). Així, eixiran el “jo” i la consciència, que són el judici que l’home farà del seu propi ésser intern i de l’actuació externa, adequats tots dos a la imatge del deure.
La persona humana necessita exterioritzar-se per renovar contínuament el seu ”jo”. I se n’adona que l’univers l’ignora, que no pertany a aquesta incommensurabilitat despreocupada dels assumptes humans. La seva consciència li fa ser un estrany en el món. Percep l’abisme insuperable que el separa de la resta de la realitat. Ja s’ha acabat aquell “cosmos” dins del qual l’home tenia el seu lloc. Ara l’home pot ser-hi en qualsevol lloc. És un indigent dins del món sense fins. El sentit i el valor ja no es troben en la contemplació, sinó en la voluntat d’acció de l’home. I d’aquí sortirà el poder de l’home que s’enfronta al poder de la naturalesa, com a única manera de relacionar-se’n. L’home mateix establirà la llei.
La humanitat sotmetrà la naturalesa, però això, portat al límit, posarà en perill la supervivència mateixa i l’essència de l’home (l’essència de la naturalesa no, perquè continuarà sense l’home). Per construir la seva civilització, on desenvolupar el llenguatge, el pensament i el sentiment social, l’home ha de profanar la naturalesa. Abans la seva intervenció era superficial (la naturalesa podia regenerar-se) i a més, la construcció cultural de l’home estava sempre amenaçada. Després, però, el desenvolupament tècnic va convertir la naturalesa en vulnerable. Tant és així, que els danys ocasionats en ella ja són irreversibles i els efectes van sumant (transformació o desaparició d’espècies). La civilització humana absorbeix en aquests temps tot l’espai de la natura.
El gènere humà s’ha descobert així com un ésser solitari i amb poder, però també amb una amplada interior que li permet ser conscient de les conseqüències dels seus actes i prendre mesures. Més que més, ara sap que li cal actuar sense posar en perill les condicions de la continuïtat indefinida de la humanitat a la Terra. L’home ja no té dret a fer el que vulgui, sinó que ha adquirit una obligació amb allò que no és encara. Si abans l’ètica era dirigida cap a l’individu, ara està destinada a un futur real previsible com a dimensió oberta de la nostra responsabilitat.
