El hombre de cristal.

El hombre de cristal.

En Roma se buscaba la cohesión social integrando al hombre en el colectivo. Un Imperio tan grande debía favorecer, para sostenerse, la inclusión del individuo. Hoy en día, ocurre a la inversa: no se favorece la inclusión, sino que se prima al individuo en el vacío. De esta forma, el hombre se torna más vulnerable que nunca, ya que se quiebra al menor golpe.

Los imperios de ahora no son como los de antaño que ganaban tierras. En el presente, intentan ganar nubes y para ello el individuo ha de ser transparente. La nube lo ha de traspasar. El cuerpo terráqueo y opaco ya no tiene lugar. El hombre tiene que ser de cristal con el fin de ser atrapado por las redes y que lo lancen a la conquista del espacio.

La transparencia consiste en la desnudez psíquica. Se le pide al hombre que cuente todo de sí: los gustos, las manías, los sentimientos, los pensamientos… La consecuencia no es sólo el narcisismo, sino también el radicalismo, producto de una exposición constante llevada al límite. El individuo queda así tan expuesto y tenso, que al menor roce se rompe.

La comunicación con los demás es inexistente, aunque parezca que el hombre parlotee sin cesar. No escucha a quien se cruza en su camino. La palabra del otro no interesa. Por tanto, los lazos sociales se pierden y sólo se encuentran los cabos sueltos de la vida. El hombre, entonces, entra en la perplejidad. ¿Qué hace con el cabo del amor, y con el de la muerte? Penden sueltos, bamboleando y traspasando las figuras de cristal, que los reflejan como un prisma de múltiples rostros.

El hombre de cristal no es líquido, no se permea con los demás. Su barrera es sólida, pero frágil. El contacto humano lo tambalea: vibra, emite sonidos. No obstante, si la frecuencia es alta, estalla. Y todo aquello que había reflejado se expande en diminutos trozos a través del negro espacio. Los trozos se adhieren como pegotes y forman el polvo de las estrellas. Ocurre entonces, que solo los que miran al cielo, ven la esencia de la humanidad.

Quien interpela y pone el dedo en la llaga, toca la esencia. Romper al hombre de cristal para que surja la esencia es tarea del filósofo (Sócrates moldeando a los hombres). Hace astillas lo que sobra para hallar lo común, lo verdadero. El principio que lo rige todo: la unión de los contrarios. Si Calícrates dice A y Timón dice B, Sócrates sabe hallar lo común a A y B, que no será ni A ni B, ni tampoco C; sino aquello meta A,B,C… que está en A,B y C, pero lo supera, lo traspasa.

Hallar lo común, esa es la tarea de la humanidad para acabar con el individualismo destructor, con el hombre de cristal que no escucha a los demás, pero que estalla cuando rozan su esencia, porque sabe que no es el hombre verdadero.

Star Wars.

Princesa Leia.

La filosofia de Star Wars és molt variada. Si aquesta saga interestel.lar ha estat sempre de moda és perquè recull les filosofies vitals més rellevants de totes les èpoques. Star Wars es centra en la lluita entre els Sith i els Jedi per aconseguir el monopoli de la Força. La Força és el camp d’energia creat per tots els éssers vius. Els Jedi senten com totes les coses estan relacionades i com l’experiència o l’acció de l’home vers elles flueix. És la filosofia del principi vital de Bergson o allò que impulsa la vida. Trobar aquest impuls és copsar el sentit de l’univers.

Els Jedi volen sintonitzar-se amb la Força per fluir amb ella i canalitzar el manteniment de l’univers. Es declaren els seus guardians. Els Sith, per contra, volen manipular la Força per incrementar el poder personal. Es tracta de la clàssica lluita entre àngels i dimonis, on els primers protegeixen la vida, mentre que els segons volen ser déus.

La justificació filosòfica d’aquesta lluita seria el diàleg establert entre Plató i els sofistes. Mentre que Plató cerca la Veritat i els ideals consensuats entre tots, els sofistes cerquen el propi punt de vista i com justificar-ho. Són els dos costats de la Força: el món de la veritat i el de la opinió. El primer condueix al Bé i el segon al Mal. La fita de la saga resideix a trobar l’equilibri entre tots dos camins. Tant els Jedi com els Sith creuen que l’equilibri s’assoleix eliminant el camí contrari al seu. Aquesta fixació només produeix la guerra infinita (com el títol explicita: “La Guerra de les Galàxies”).

Es necessita l’aparició d’un heroi extraordinari per posar-ne fi. Aquest heroi és en Luke Skywalker, o el “cavaller de la fe” de Sören Kierkegard. El cavaller de la fe d’aquest filòsof es troba davant de la paradoxa del Bé i del Mal, i ha de fer un salt en el buit, un salt de fe: és el salt en el buit que Luke fa quan s’assabenta que Darth Vader és el seu pare i que, a més, aquest el tempta per seguir amb ell la senda fosca. Luke percep el bé en el seu pare i no el vol destruir, sinó fer el que ningú abans havia fet: portar a un Sith al costat lluminós. Per aconseguir-ho ha de resignar-se a perdre-ho tot, fins i tot la pròpia vida, i tenir una fe desmesurada. Abandonar els valors universals pels quals lluita, i a la vegada abraçar-los. D’aquesta manera el cavaller de la fe renuncia a allò universal, per convertir-se en un individu únic. L’exemple bíblic és la fe d’Abraham quan Déu l’ordena que ha de sacrificar al seu únic fill. Ell ho fa en un acte que resta en una contradicció absoluta amb els seus sentiments. És el moment més difícil de la seva vida, però no perd la fe. I al final Déu li atura el braç quan és a punt de matar a Isaac.

En paral.lel, quan Luke és a punt de matar al seu pare, llença l’espasa làser i es resigna a morir. Concentra tota la substància de la seva vida i el significat de la realitat en un únic desig: recuperar al pare. I aquest compromís de fe de Luke és el que farà tornar a Anakin, el seu veritable pare, al costat bo.